Anaïs Vidal
Article publicat al butlletí d’Inf@ncia núm. 97 – Setembre de 2016
Aquest article pretén ser una petita mostra de l’abordament mitjançant l’artteràpia de les conseqüències psicològiques del maltractament i la negligència patits durant els primers anys de vida. A través de reflexions teòriques i de petites vinyetes veurem com aquest abordament resulta terapèutic per elaborar les carències, frustracions i dificultats que acompanyen aquests infants en el seu dia a dia, tot proporcionant-los eines que els permeten conèixer-se millor d’una banda, i de l’altra, simbolitzar les experiències traumàtiques viscudes que han deixat una empremta en la seva estructura interna.
L’artteràpia és una forma de tractar els conflictes psicològics i emocionals a través de l’ús de materials artístics. Com la defineix l’Associació Professional Espanyola d’Artterapeutes (Ate), és una metodologia de treball terapèutic d’orientació psicodinàmica, que busca facilitar i canalitzar l’expressió lliure de sentiments, emocions i pensaments personals a través de l’acte creatiu, i posa l’èmfasi en la relació que manté el pacient amb els materials i el seu procés de transformació i amb l’artterapeuta. L’obra o procés tangible representa la continuïtat i el registre de moments i vivències de la teràpia, que permet pensar en retrospectiva sobre allò fet, pensat i sentit; ajuda, així, a prendre part en la pròpia evolució.
Avui dia sabem que la falta d’estímuls i d’afecte durant la primera infància dificulta o fins i tot impedeix que tinguin lloc els processos d’evolució neurològics i psicològics tan necessaris per al bon funcionament i per al mateix desenvolupament del nen, i poden arribar a provocar dèficits estructurals i funcionals en el seu cervell que infereixin un dany en l’infant que podria afectar l’estat cognitiu, emocional i relacional.
Aquestes dificultats resultants s’expressen en cada infant de manera diferent, i es poden traduir en actituds com ara agressivitat, falta de control dels impulsos, dificultat per tolerar les frustracions, els límits i les esperes, o bé a través d’actituds més regressives d’inhibició, de sotmetiment i de rigidesa que desemboquen en un cert aïllament i empobriment personal. Aquestes i altres conductes són les que duen les famílies adoptives i acollidores a consultarnos, sovint després d’haver provat i esgotat multitud d’estratègies i recursos possibles.
Quan els ha mancat l’afecte i la cura de forma greu i sostinguda, el dany pot ser important; ens trobem aleshores davant d’infants amb poca capacitat de mentalitzar, és a dir, nens i nenes poc competents per comprendre les necessitats pròpies i alienes, i per empatitzar. Aquesta dificultat desemboca en conductes contingents i respostes poc adequades al context que enterboleixen les relacions. És aquí on el treball a través del procés creatiu i de la relació amb els materials ens ofereix moltes oportunitats que permetran ajudar a aprendre a identificar i reconèixer les pròpies emocions i sentiments, i fer possible una convivència més rica i saludable amb un mateix i amb els altres.
En el tractament d’aquests infants és fàcilment observable com alleugereix el fet de poder dipositar el malestar en les seves creacions, i també a través de la manipulació dels materials, ja sigui dibuixant laberints impossibles, extorsionant i colpejant un tros de fang per acabar-ne fent un bol que pugui contenir alguna cosa, o esbocinant trossets de paper que acabaran prenent la forma d’un gerro esquerdat el procés d’elaboració del qual es va plasmant en l’objecte extern i possibilita la visualització de l’experiència reparadora.
En la nostra trajectòria de treball hem constatat que la ràbia és un sentiment molt present i intens en aquests infants, de vegades sorgeix de forma explosiva, a la primera de canvi, d’altres s’intueix de fons amagada darrere d’actituds defensives que estan al servei de no deixar-la emergir per por de les dimensions que pugui prendre. Aquesta ràbia i el dolor els duen sovint a relacionar-se amb el material d’una manera molt voraç, brusca i sense límits. Per això, el sol fet de poder-la dipositar en un objecte creat o d’actuar-la a través del material, amb l’acompanyament d’algú que els ajudi a anar comprenent quin és el seu origen i a posar-hi paraules, fa que l’emoció trobi un espai més acotat on emergir i que, en fer-ho, sigui d’una forma segura i sense destruir l’entorn ni les relacions. És promovent la comprensió d’aquesta i d’altres emocions, ara transformades en metàfora i acció, que les experiències viscudes podran integrar-se en la seva història.
Com hem esmentat, una altra possible conseqüència de la negligència greu és la dificultat d’elaboració de pensament, funcionament que veiem molt sovint en nens molt danyats. Ens trobem davant d’infants als quals és difícil lligar unes experiències amb les altres i, per tant, poder encadenar amb un fil narratiu causes i efectes. Són infants que, poc o molt, actuen de forma impulsiva i amb poc criteri, amb una capacitat de concentració limitada i poca o gens tolerància a la frustració; tot això, en incidir en sostingudes dificultats en els aprenentatges i en les relacions, sol anar acompanyat d’una autoestima molt baixa. A la consulta són infants moguts i dispersos, als quals costa mantenir la concentració en una activitat massa estona seguida i que hi desisteixen amb certa facilitat. No obstant això, si troben allò que els agrada i els fa sentir que tenen èxit i que són gratificats, poden ser constants i perseverants, i convertir aquella activitat en un bàlsam calmant de les seves ansietats. Normalment es mouen en el terreny del pensament concret, la qual cosa fa que els sigui difícil imaginar i deixar-se portar per la fantasia, per això necessiten que se’ls ajudi a trobar la idea i a adequar-la a les expectatives reals i, un cop allà, acompanyar-los de ben a prop en tot el procés, des de la tria de materials fins a l’execució, i reconduir l’atenció quan aquesta es dispersa, proposant-los idees per anar més enllà i, sobretot, fent de fil conductor de l’experiència. En les sessions, hom observa el gran esforç que fan aquests nens per no perdre’s quan volen explicar alguna cosa, i la facilitat amb la qual les experiències els queden desdibuixades i desconnectades entre si; aconseguir fer una obra tangible amb tot el que implica el seu procés –cercar la idea, triar materials, fer un procés de realització, adequar les expectatives, resoldre sorpreses, accidents i cercar solucions– és la manera de viure un procés “en el fora” quan és tan difícil i infreqüent a l’interior, ja sigui construint una nau i després inventant una història amb ella, o imaginant i interpretant tots els usos possibles d’un objecte com ara un pal d’escombra, o dissenyant i construint una casa o bé teixint un tapís, els acompanyem a través de fer i compartir de manera que deixin una empremta tangible a la qual després podrem retornar i fixar l’experiència. El procés viscut dins la sessió queda dins el seu cap com un tot lligat per ponts que s’han anat construint materialment i per matèries, la qual cosa fa que, un cop marxen a casa, hi puguin pensar i recrear-s’hi recordant el procés i tot el què ha succeït, i confiant a retrobar l’objecte resultant a la propera sessió. L’objectiu és que a poc a poc puguin fixar aquesta experiència dins seu com quelcom propi i generalitzable.
El treball amb materials artístics implica l’acció proactiva de qui crea, involucra poc o molt el cos i la sensorialitat. Materials com ara el fang, la pintura, la plastilina, el guix, les teles o els materials de reciclatge, proporcionen una estimulació visceral (a través del tacte, la temperatura, el so, el moviment, la duresa…) que apropa la memòria corporal a una consciència més gran. És per això que l’artteràpia sol ser un bon recurs per a aquells infants que van viure les etapes més sensorials i prèvies al llenguatge en precarietat. Sabem del cert que les experiències traumàtiques en etapes primerenques impacten sensorialment i corporalment i queden lluny de la comprensió i del sentit. Com diu J. Corominas:1 “Les empremtes corporals generen bosses de sensacions deslligades de l’emoció.”. Com faria una mare amb el seu nadó quan tradueix en paraules tot allò que va sentint i que li va passant, el treball recau a posar paraules a tot allò que va emergint en les sessions, ja sigui a través del contingut de les creacions, del procés de realització o a través de la pròpia relació. La relació amb els materials escenifica el funcionament personal i ofereix elements tangibles per a la seva comprensió; un nen pot quedar “enganxat” per exemple en l’atracció cap a un material i la seva sensorialitat tocant-lo i modelant-lo absort; un altre pot representar, a través del dibuix de figures que viuen encapsulades en bombolles, la seva vivència d’aïllament i de fragilitat, i un altre pot necessitar deixar sistemàticament els continents sense pintura o sense tinta posant de manifest no tenir-ne mai prou per sentir-se saciat. Com apunta V. Hernandez,2 “Una de les funcions mentals que connecta allò sensible i corporal amb emocions, idees i pensament abstracte és la metàfora.” En les sessions d’artteràpia, la metàfora es pot expressar a través de la paraula o de la producció i permet aproximar-nos a allò que resta incomprès i amplia el seu significat mental.
Per a aquests infants, l’artteràpia s’ofereix com una via a través de la qual et pots involucrar en una relació mitjançant el procés de creació artística, entaulant relació amb els materials i prenent consciència del que va succeint al llarg de la seva transformació. La possibilitat de l’expressió lliure i espontània sense judicis ni idees preconcebudes, i dins un entorn segur i contingut en el qual el terapeuta ajuda a interpretar i traduir, permet que emergeixin i s’expressin les vivències quotidianes vinculades a aquestes experiències més primàries; és aquesta possibilitat de transformar-les en obra a través del llenguatge simbòlic, el que ens permetrà començar a donar-los sentit. Alhora, l’experiència del procés creatiu ajuda l’infant a descobrir i afiançar els seus recursos i capacitats, i a poder-los posar en pràctica en el seu dia a dia com una font d’aliment per a la seva autoestima.