Cria Familia | » Intervencions terapèutiques amb la família en crisi adolescent

Esther Grau

II Jornades en Post-adopció a Catalunya organitzades per l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció

Desembre, 2009

Ens va moure a triar aquest tema la situació paradoxal que vivim actualment, en relació a l’assistència a la família d’adolescents: quant major és la necessitat de suport i d’ajuda a l’adolescent, més desatenció experimenten les famílies; quant més greu és la situació, menys recursos tenen al seu abast.

Darrerament hem rebut demandes progressivament més urgents i complexes per part de famílies que es troben en les etapes adolescents dels seus fills (considerem l’adolescència, no com una etapa homogènia, si no com uns anys de transició durant els quals es succeeixen canvis i desequilibris que poden desestabilitzar la família en moments i de formes diferents). Aquesta creixent demanda ens ha dut a intentar identificar els elements que intervenen en les situacions de greu dificultat personal i familiar, comprendre’n la seva gènesi i evolució, i pensar en recursos possibles. Les intervencions que en cada moment entenem més oportunes van lligades a les necessitats i a la idiosincràsia de cada família, però també al context social i a les diferents formes d’entendre aquestes necessitats, així com a l’evolució que experimenta l’adopció al llarg dels anys. Unes pinzellades sobre tots aquests aspectes ens situaran respecte del panorama actual i, el que ens resulta de major interès aquí, sobre el panorama futur.

Com és sabut, l’adolescència és una etapa de crisi, de canvis importants que tenen lloc de forma ràpida. Els nois i les noies travessen les etapes adolescents entomant desitjos, impulsos, interessos, exigències i temors -alguns d’ells nous i d’altres arrossegats des de la infància- pels quals sovint encara no han pogut desenvolupar recursos suficients. Aquest cúmul de circumstàncies personals i ambientals canviants fa que en ocasions el seu grau de desorientació i d’inseguretat superi les seves possibilitats de contenció i d’elaboració. Si això és així en el conjunt de la població, l’addició de factors de risc en la biografia personal incrementa substancialment el risc de desestabilització. Si bé és discutible que l’adopció sigui, en sí mateixa, un factor de risc, aquesta comporta amb freqüència afegits sobre els que sí hi ha acord en considerar de risc. Les seqüeles de les experiències de vida prèvies a l’adopció, la seva influència en el desenvolupament personal durant la infància i en les relacions familiars, així com la lectura que els pares i l’entorn social n’hagin fet i el lloc que li hagin atorgat en la imatge de fill/a-noi/a que construeixen, i la complexitat que suposa per a la família l’elaboració del fet adoptiu, poden desembocar en l’augment de risc durant l’adolescència.

No hi ha acord, en els estudis que analitzen aquests riscs, sobre el seu grau d’incidència i de gravetat, però en quasi tots queda clara l’advertència sobre la seva major representació en comparació a la població general. Podem afirmar que l’adolescent adoptat ha d’encarar una conflictiva més complexa, i que la probabilitat de patir desajustos emocionals importants augmenta en aquesta població. A tall d’exemple mencionar un important estudi realitzat a Suècia l’any 2002, en el que després de seguir 11.320 adults adoptats nascuts en la dècada dels 70, conclou que el risc de patir malalties mentals severes, intents de suïcidi, suïcidi i consum de drogues és francament més elevat en persones adoptades que en la població general de les seves generacions. I adverteix: Els adoptats, a Suècia, corren alt risc de patir problemes mentals greus i dificultats d’ajust social durant l’adolescència i en la joventut. Advertim als professionals de considerar adequadament l’elevat risc de suïcidi en els pacients que van ser adoptats internacionalment (Hjern, Lindblad, Vinnerljung, 2002). En el meta-anàlisi de Juffer, Marinus i van IJzendoorn (2005) –que analitza 34 articles trets de l’àmbit de la salut mental i 64 articles sobre problemes de conducta- es posa de relleu que l’existència de factors adversos viscuts en els dos primers anys de vida correlaciona amb majors problemes, tant durant la infància com en l’adolescència, i aclareix que el risc no és degut a l’adopció si no al conjunt d’experiències que ha viscut l’infant prèviament. D’altres treballs centrats en l’adolescència de nois i noies que patiren greus situacions de maltractament i d’abús durant els primers anys de vida, ofereixen també elements de reflexió sobre la influència d’aquestes experiències en l’evolució personal, sobretot en allò que fa referència a la capacitat de mentalitzar (Fonagy y Target, 1997) i, per tant, de fer front als canvis i a les adversitats al llarg de la vida. També la nostra experiència amb infants i adolescents adoptats ens ho demostra, i ens ha dut a observar que hi ha cert paral·lelisme entre les dificultats per fer front a les frustracions que veiem en molts nens en edat escolar, fruit d’un mal, escàs o inexistent aprenentatge de contenció i de tolerància durant la primera infància, i el pas a l’acte, la fugida o la violència “calmants” de les frustracions associats al cúmul d’esforços que comporta l’entrada a la vida adulta (formació, construcció del rol en el grup/societat, establiment de relacions de parella…). Conductes com fugides, robatoris o addiccions compleixen la funció, també (com en etapes anteriors ho fan el moviment i la inquietud, les mentides, o el “picoteig” d’activitats, interessos o relacions), de “saltar-se” processos (d’aprenentatge) que la nova etapa duu inclosos, i de calmar de forma immediata les ansietats que hi són associades:

El dèficit cognitiu acumulat que pateixen molts infants llargament negligits i carenciats ha anat deixant llacunes en la maduració personal. Competències com anticipar, mesurar causes i efectes, esperar, reintentar… totes aquelles que són intrínseques als processos, ja siguin cognitius o emocionals, han quedat moltes vegades poc consolidades.

Les dificultats, el conflicte, els aprenentatges, les crisis requereixen funcions mentals que permetin fer procés.
Quan la capacitat simbòlica es troba disminuïda pot estar alterada la representació mental dels estats emocionals i, per tant, s’està en pitjors condicions per contenir-los; la tendència a actuar-los augmenta.

En l’adolescència, quan augmenten les fonts d’ansietat, les dificultats per simbolitzar que vèiem en etapes anteriors –bàsicament llavors lligades als aprenentatges-, poden dur eventualment a la manca de diferenciació entre fantasia i realitat, posant-se aleshores els nois i les noies en situacions de risc real.

A les consultes relacionades amb desordres en el vincle, amb situacions familiars i escolars de dificultat degudes a les conductes externalitzants de nens i nenes, i amb dificultats d’aprenentatge dels latents, s’hi han sumat les de famílies amb fills en etapes adolescents, alguns/es d’ells/elles travessant greus situacions familiars i personals. Se’ns obren aquí una sèrie de consideracions i d’interrogants en relació a la realitat actual i al futur immediat:

Fins el present, els menors adoptats per via internacional que han arribat a l’adolescència són relativament pocs, i la majoria procedien de països d’Amèrica Llatina, Índia o Nepal. En aquests casos, els nois i les noies que presenten problemes greus havien patit, quasi tots, maltractaments i abusos.
A la vista del que hem pogut comprovar fins ara, aquestes famílies arriben a l’adolescència dels seus fills després de llargues, continuades i diverses intervencions terapèutiques (tant de la xarxa pública com a nivell privat) que els han anat cansant, desgastant i fent perdre confiança en les possibilitats de milloria.

És incerta l’evolució que faran els nens i les nenes que actualment, durant la seva infància, presenten conductes externalitzants, i mobilitzen a les famílies i a

l’entorn a posar en marxa recursos des de molt petits. No podem mesurar el seu efecte –el dels ajuts que hauran rebut durant aquestes primeres etapes posteriors a l’adopció (intervencions terapèutiques de caire divers: psicopedagògiques, farmacològiques i altres, treball amb famílies i a les escoles).

Paral·lelament a aquesta incertesa ens encarem als quasi inexistents referents previs; a tall d’exemple: a excepció dels EUA, cap país havia rebut el nombre d’infants procedents de països de l’Est d’Europa que hem acollit en el nostre. Atenent a les consultes en el nostre servei, durant els dos darrers anys, més del 60% corresponen a famílies amb fills nascuts en aquests països.

La majoria dels infants que actualment necessiten d’ajuts diversos, arribaran a l’adolescència d’aquí pocs anys (recordem que l’adopció, en el nostre país, va assolir el seu màxim nombre l’any 2004). En el nostre servei, per exemple, d’una mostra de 215 primeres entrevistes dutes a terme en els dos darrers anys, 99 nens/es es troben entre els 4 i els 6 anys, i 52 entre els 7 i els 10 anys; és a dir que del total d’aquestes primeres consultes, el 70% tenen menys de 10 anys.

Desconeixem, per ara, de forma profunda i a llarg termini, l’efecte de factors com la Síndrome d’Alcoholisme Fetal, la soledat durant mesos en hospital dels infants prematurs, o les llargues institucionalitzacions en males condicions, situacions que han patit molts d’aquests infants. Així mateix, és incert l’efecte del desgast familiar que podran experimentar uns i altres després d’haver lluitat en molts fronts durant anys (especialitats mèdiques, adaptacions escolars, professionals diferents…).

Hi ha un increment en la tendència a la medicalització dels infants, i en emetre diagnòstics sense tenir en compte, en molts casos, la vida anterior del nen/a.
La xarxa de salut mental és, ja en el present, poc consistent i poc àgil quant a adolescents es refereix; manca coordinació entre els diferents serveis, i entre la xarxa infantil i la d’adults; sovint els adolescents grans es troben en terra de ningú, i els recursos existents (hospitals de dia, per exemple) són escassos. Com podrem atendre de forma adequada a les demandes d’un nombre important d’adolescents amb dificultats greus, tal i com, vist des d’ara, es dibuixa el futur?

—-

Per què consulten les famílies d’adolescents?: fracàs i absentisme escolar, furts, tantejos amb les drogues, relacions esporàdiques i poc consistents, transgressions en la família i socials, identificacions amb grups marginals, violència, fugides i “desaparicions” i, en alguns casos, autolesions. Què ens diuen els adolescents? Com és habitual, sota la provocació hi trobem patiment i soledat. Els crits i els cops és el que duu als pares a la cerca d’ajut, però detectem en molts casos importants trets depressius que han anat quedant soterrats i que, confrontats a les exigències corresponents al final de la infància i a l’ebullició personal del moment, necessiten de mecanismes per emergir. Quan es donen les condicions adequades surt el reclam larvat d’incondicionalitat en la relació, la necessitat d’acceptació total i la demanda de confiança. Tot allò del que ells i elles se senten insegurs és dipositat en els pares, els qui permanentment es debaten entre ser receptors i continents del malestar massiu dels seus fills, i el rebuig de la ràbia i de l’agressió als que se senten sotmesos. De la mateixa manera que entenem les conductes disruptives dels nens i les nenes com a senyals de reclam d’atenció, interpretem les agressions dels adolescents com a “crits de socors”. Creiem que aquesta demanda exigent implícita d’incondicionalitat està, a més, estretament lligada als dubtes sobre la pròpia existència, sobre la pertinença de fons a un llinatge que els pugui sostenir i que no els “enviï” (com malauradament de vegades acaba succeint en la realitat) a l’ostracisme. Les dificultats de vinculació, per part dels pares, que sovint acaben apareixent, insinuen una història de “pseudovinculació” durant la infància que no ha acabat de quallar. Al actuar les fugides i les diferenciacions màximes respecte de la família, l’adolescent tensa fins al límit la relació provocant, o bé la total ocupació mental dels pares, o bé el seu rebuig davant la impotència i la impossibilitat d’aguantar el dolor projectat, o bé ambdues coses. En el cas de l’adopció es barregen també els dubtes i les pors referits a la relació i les identificacions amb els pares, amb aquelles que corresponen a la família biològica.

Fa poc un noi deia: “si no puc anar a xxxxx (país d’origen) acabaré fent-vos mal a vosaltres” (els pares). Es sumen i es confonen les projeccions vers els pares adoptius i vers els pares biològics, i la família es troba entomant el mal estar massiu. Pels pares, entendre el patiment que s’amaga darrera l’agressió, el qüestionament constant i les fugides, és sovint ben difícil.

Espais terapèutics per a la família

L’adolescent, a través de les seves actuacions, posa a la palestra les seves inseguretats i necessita la seguretat externa que el contingui. És altament important aleshores que la família se senti forta i amb bones condicions per oferir els referents de contenció que ell o ella perden episòdicament o amb freqüència. Succeeix però que, al desestabilitzar-se l’equilibri familiar i veure’s sotmesos els seus membres a gran tensió i patiment constant, emergeixen altres conflictes no resolts. Amb les seves conductes cridaneres, l’adolescent sovint “escenifica” la seva conflictiva i la dels altres. De la mateixa manera que en èpoques de canvi social són els adolescents els qui “personalitzen” les crisis fent-se sentir i veure, en el sistema familiar l’adolescent “crida” i actua els conflictes no resolts i no dits, que són subliminalment desplaçats cap a les seves dificultats personals; pot fer de catalitzador de la problemàtica familiar, alhora que “assumir” conflictes que no li corresponen. Els pares necessiten un espai per diferenciar i aprofundir en les vivències de dolor i de ràbia, per situar les diferents fonts de mal estar, cadascuna en el lloc que li pertoca, focalitzant també en els altres conflictes reals i traient la responsabilitat a l’adolescent del mal estar familiar. Apareixen conflictes de parella entre els pares que, al no haver trobat sortida explícita com a tals, s’escolen a través de la crisi dels fills. O la seva imatge interna de la relació pares-fill i la seguretat/inseguretat del vincle doncs, quan tots es veuen sotmesos al patiment constant al llarg de temps, les antigues esquerdes en el vincle es fan grans. El noi i la noia experimenten sentiments i sensacions diversos respecte de la relació identitària amb els pares i, a la diferenciació pròpia de l’edat, s’hi sumen les anades i vingudes en la fantasia amb l’altra parella de pares, els biològics. Ocórrer que, els atacs i les provocacions –que tenen com a objectiu comprovar la resistència del vincle- poden ser viscuts des dels pares com autèntics bombardejos a la relació de base i, si ells mateixos han crescut com a pares amb fissures en aquest vincle, en aquell moment aquestes surten a la llum. S’estableix llavors un diàleg de forces entre el desig de retenir i “fer seu” el fill sentit en part aliè, i el rebuig de la part del fill no sentida com a pròpia; aquestes contradiccions, al constituir-se en símptomes de fragilitat, no fan més que alimentar els mecanismes defensius: els atacs i les provocacions.

Per això creiem en la importància del treball amb la família; facilitant sortides als conflictes fins aleshores poc o gens dits i posant-los en veu alta, els pares estan en millors condicions per discernir a què corresponen les agressions dels seus fills i quines ferides toquen dins seu. Quan els adolescents coquetegen, per exemple, en la relació amb joves de la seva raça o “es fan” amb gent marginal –provant, probablement, d’identificar-se amb aquells amb qui, en part, senten tenir alguna cosa en comú-, els pares poden viure amb incomprensió aquests temptejos, però la seva resposta serà diferent en funció de lo silenciats o allunyats de la consciència familiar que estiguin els temors que aquestes conductes desperten. Poden “temptejar” els pares també amb la idea de si no serà que “la sang tira” i, depenent de com sigui de ferm el vincle, aquestes fantasies tocaran en els pares un terreny més o menys sensible i, en funció d’això, els avocaran a actuar més o menys, a contenir-se i contenir més o menys, a cercar ells mateixos ajut més o menys, i a mantenir-se més o menys pròxims al sentir del seu fill.

Més enllà d’entendre la gènesi i l’evolució de la dinàmica familiar que ha desembocat en l’actual relació, el treball amb la família persegueix, com quan aquests adolescents eren menuts, acompanyar als pares en la mirada vers les parts fràgils i necessitades del seu fill. La relació quotidiana de crits, càstigs i agressions creix ràpid quan els nois i les noies lluiten internament amb les seves pròpies pors, i els pares, per a qui no és fàcil mantenir el rol de fermesa quan se senten permanentment qüestionats, recorren també a les actuacions. L’atac els fa tambalejar i sovint busquen fer-se valdre com a pares i mantenir-se segurs a través del control, de la rigidesa, de la distància emocional i també de l’agressió. L’espai terapèutic permet alliberar en uns i altre els sentiments contradictoris que es desperten mútuament, però també revelar aquelles parcel·les personals del fill i la filla desconegudes pels pares. És molt freqüent la seva sorpresa davant pensaments i fantasies dels nois i les noies que aquest espai facilita fer emergir; això sí, amb el temps i al ritme que ells i elles necessiten perquè, en els adolescents, la vida va de pressa i actuen moltes vegades amb immediatesa, no obstant, la delicadesa que requereixen per sentir-se confiats i el temps per saber-se entesos és lent. Hem vist que el tipus d’intervenció ha de ser mesurat en cada cas amb cura; de vegades el noi o la noia reclama un espai propi per poder obrir aspectes de sí mateix en companyia d’algú neutral, amb qui no se li despertin conflictes de lleialtat. Però en d’altres ocasions l’adolescent agraeix el rol mediador que exerceix el terapeuta al rescatar davant dels pares les parts vulnerables de la seva persona, i que posa en paraules allò que ell o ella no pot dir-los per sí mateix. Rarament veiem oportú deixar als pares al marge perquè és contraproduent per a tots i per a la relació entre ells. Fins i tot, és força freqüent que sigui el fill qui, tot i haver tingut inicialment resistències a assistir a la consulta, mantingui l’interès pel treball terapèutic i estiri als pares. L’adolescent pot, per sí mateix i a través del que el terapeuta entén de la relació, mostrar altres aspectes propis que en la relació quotidiana, normalment molt enrarida, queden ocults. Sentiments de culpa, de soledat i de dolor, d’incomprensió i de ràbia contra el seu abandonament, pors al rebuig i a no complir amb les expectatives de la família, a “no ser prou”… acaben sortint a la superfície. Altra cosa és com poden els pares escoltar-los, acollir-los i fer-se’n càrrec; quasi sempre es fa necessari trobar algun tipus d’espai terapèutic per a ells mateixos també.

Els grups de pares i mares constitueixen un espai terapèutic en el qual els seus integrants expressen, a partir de les vivències quotidianes i concretes de la vida en família, les seves pròpies pors i dificultats. El grup fa de continent dels sentiments que els seus components aporten i, a més de l’efecte de veure en l’altre allò que jo pateixo, ajuda a fer sorgir l’essència dels temors que es desperten quan els fills actuen el seu mal estar. La queixa, el rebuig i la ràbia poden donar pas al patiment, i als propis dubtes sobre la relació pares-fill i els sentiments vers la part del fill sentida “aliena”.

“Però, voleu dir que aquests nens no porten alguna cosa que els fa així… que ve dels pares biològics?” deia una mare en una sessió de grup, incrèdula de tant conflicte sostingut amb el seu fill. La relació difícil i el sofriment constant són, en general, molt mal tolerats i generen forts sentiments de culpa que, de vegades, no poden ser suportats. Els pares busquen “culpables” que expliquin el desgavell en el que viuen; allò inaguantable és projectat fora “sent retornat” al lloc imaginàriament possible: als orígens. La possibilitat d’arribar a contactar amb aquest moviment intern “excloent”alguns aspectes del fill, obre vies en els pares per, en primer lloc fer-se càrrec de què, com a pares, és difícil aguantar la quotidianitat alhora que la impotència per no poder reconduir allò que és sentit com a perills i font d’inseguretats, i per altra banda, per visualitzar els moviments que en la família afavoreixen la distància i l’atac. El fet de posar en evidència els sentiments que es mobilitzen davant les crisis, facilita identificar la tendència a projectar fora allò que fa mal dins, i comprendre millor aquest funcionament personal, tant en ells mateixos com en els seus fills.

Quan hi ha conflictes greus, els pares conviuen amb la desesperació i no tenen treva. Cuidar al cuidador és bàsic perquè l’adolescent visqui en un entorn suficientment higiènic, però és important també perquè els pares estiguin emocionalment prou forts com per poder fer els passos adients a cada moment. Els moviments són ràpids i canviants, i es requereix serenitat per poder prendre decisions.

Això últim ens porta a les intervencions puntuals que eventualment poden contribuir a sostenir a la família en moments de gran dificultat; surten del setting establert no obstant en les presents circumstàncies en què atenem algunes situacions que revesteixen una problemàtica greu, i en què patim la manca de recursos per tot arreu, ens resistim a perdre oportunitats que, si bé no considerem aïlladament com “els” ajuts, poden aportar elements terapèutics: recentment alguns pares amb els qui hem vist oportú proposar converses amb persones adultes adoptades que van passar elles mateixes adolescències molt difícils i que han pogut reconduir la seva vida, s’han tranquil·litzat al saber “de primera mà” de la importància i la utilitat a llarg termini de ser presents en els pitjors moments, de no defallir davant les provocacions i les fugides dels fills i d’entendre que els atacs no persegueixen el seu dolor (el dels pares) si no fer evident el seu dolor (el propi), i que són l’expressió de sentir-se perdut, confós i enrabiat amb el món. Veure un adult que va ser l’adolescent “perdut” que tenen a casa pot incorporar altres imatges del fill o la filla en l’imaginari dels pares, la qual cosa ajuda a diversificar les expectatives i, per tant, a disminuir “la profecia autocomplidora”.

De vegades la intervenció d’altres familiars o amics molt propers pot ser un respir per a pares i fill. Figures externes al nucli familiar, però afectivament vinculades, poden acollir temporalment al noi o la noia, si es veu oportú. Quan veiem la possibilitat i la conveniència, aquesta intervenció de promoure un distanciament puntual ajuda a descongestionar la família i a retrobar, des de la distància, afectes i parcel·les de relació invisibles en la quotidianitat. Cal dir, però, que s’ha de veure clara la proposta i explicar-la bé, perquè se n’entengui la utilitat i els beneficis que pot aportar, doncs és molt important no despertar suspicàcies en el noi o la noia en el sentit que “se’l treuen de sobre”.

En alguns casos els pares tenen el nostre número de mòbil. Quan els fills empitjoren ràpid, i hi ha ingressos o desaparicions, els pares necessiten saber que hi ha connexió amb qui els escolti i els ajudi a contenir-se; necessiten saber que poden trucar-nos i pensar en veu alta amb qui coneix de prop la seva circumstància. Novament insistir en el paper dels pares en les situacions de conflicte, en la conveniència de que ells estiguin suficientment sencers en la trencadissa que l’adolescent viu dins seu; ells constitueixen, en principi, el marc referencial que els fills necessiten i, si el marc flaqueja o s’esquerda, hi ha més probabilitat d’empitjorament. Una conversa per telèfon en un moment crític pot retornar als pares certa visió de conjunt sobre el seu fill, pot recordar altres aspectes de la relació, o ajudar a interpretar missatges que l’adolescent envia de forma poc explícita. També aquí hem de fer esment a la necessitat de valorar en cada cas la conveniència de mantenir aquesta connexió amb la família, perquè hi ha famílies que sabran utilitzar-la i n’hi ha d’altres la problemàtica de les quals les pot dur a fer-ne un ús que no és el que perseguíem.

No podem obviar aquí el fet que les creixents consultes són per part de famílies que ja han cronificat la dinàmica relacional “patologitzada”, i volem posar l’accent en l’exigència que ens hauríem d’imposar per ajudar als pares a adoptar la part difícil dels seu fill, abans de l’adolescència. Com hem dit, si durant la infància queden forats i el vincle no és prou sòlid, en l’adolescència les altres parts, les “no adoptades”, envaeixen i els pares arriben a perdre de vista els aspectes sans de la relació. En aquests infants que ja de ben petits ho posen difícil i que es comuniquen a la contra, és molt important el treball amb els pares per ajudar-los a comprendre les seves característiques personals i a anticipar el que el seu funcionament suposa en les relacions i en els aprenentatges. Per altra banda, d’igual forma com amb els infants que presenten dificultats sembla clara la necessitat d’establir una xarxa de contenció i de reparació col·lectiva, que inclogui tant la família com l’àmbit escolar, durant l’adolescència haurem d’aconseguir lligar la xarxa adequada que permeti una quotidianitat sostenible per a la família -qüestió que en el present dista molt de ser una realitat-, i que constitueixi també un marc terapèutic que possibiliti els ajuts personals i familiars. Amb els adolescents és encara més difícil; la seva autonomia i la força dels impulsos avoquen als sistemes (família, centres educatius i espais d’oci) a trepitjar un terreny delicat que fàcilment es malmet, doncs la tensió entre la cura dels seus aspectes fràgils, el respecte per la seva creixent demanda d’autonomia, i la necessitat de límits referencials és sovint extrema. És per això que la contenció necessita també de recursos més enllà dels àmbits familiars i escolars, i requereix de referents clars en els serveis socials i de salut mental, ben vinculats i d’ús fluid.

A través del Servei d’Atenció Postadoptiva de l’ICAA (que cobreix algunes entrevistes puntuals i exploratòries) rebem casos com el de la Gema, una noia de 15 anys adoptada als 3 anys que des que era petita ha seguit tractaments psicològics sempre. Actualment Gema s’absenta cada dia de l’escola, roba, s’ajunta amb desconeguts i passa nits fora de casa sense que els pares puguin localitzar-la. Mentre busquem els recursos assistencials per ubicar la família i la noia, en una forta discussió familiar Gema agredeix greument un membre de la família i passa a disposició judicial, rere el qual és ingressada en un centre de menors. O bé el cas de Júlia, una noia de 17 anys adoptada als 5 anys, la família de la qual arriba després de diverses teràpies amb la noia per bulímia i greus problemes conductuals i de relació. Després d’algunes entrevistes, la família és derivada a un centre de teràpia familiar de la que obtenim la resposta de que atendran la família quan hagin superat una llarga llista d’espera de molts mesos. O bé el cas de Maria, una nena de 12 anys adoptada fa tres anys, de la qual els pares es queixen perquè és apàtica i no fa res. Després d’intuir aspectes depressius en la nena i una important dificultat de vinculació per part de la família, són derivats a un servei de teràpia familiar del qual rebem la devolució de que no veuen la necessitat d’intervenció terapèutica.

El Servei d’Atenció Postadoptiva no és un lloc adient per atendre aquests casos greus, però arriben quan la desesperació i la impotència superen altres serveis. Cal, doncs, insistir fortament en, per una banda tenir l’opció d’accedir a les famílies molt abans de l’adolescència dels fills, i per l’altra, en la lluita perquè s’ampliïn i es coordinin els serveis existents i se’n creïn de nous; els necessitarem.

Tot això ens porta a concloure:

En l’adolescència les coses passen molt ràpid; hi ha d’haver recursos socials que ens permetin moure’ns per fer intervencions terapèutiques recolzades en una xarxa ben proveïda i de fàcil accés. Els professionals que treballem en contacte amb les famílies necessitem disposar d’informació actualitzada sobre els recursos possibles, i la coordinació hauria de ser una prioritat. L’experiència ens mostra que hi ha buits importants en aquest terreny.

Els professionals també necessitem treballar en la confiança de que existeixen recursos públics més enllà del nostre, amb els que ens podrem coordinar i amb els que podrem comptar quan calgui.

Socialment encara no estem prou preparats per comprendre els fenòmens que acompanyen l’adopció, i això reverteix negativament en l’assistència a les famílies. No disposem de prou coneixement sobre els efectes, a llarg termini, dels factors de risc que molts dels infants acollits han viscut, ni tampoc dels efectes dels recursos que utilitzen les famílies al llarg d’etapes anteriors a l’adolescència. Massa sovint s’obliden aquests factors de risc i es diagnostica obviant-los.

Els futurs adolescents adoptats són, molts d’ells, nens i nenes que ja ara necessiten recursos especials. Ens hem de preparar perquè és probable que en l’adolescència s’agreugin les seves problemàtiques.

En tots els casos de dificultats importants durant l’adolescència hi havia factors de risc durant la infància. S’ha d’incidir en què les famílies consultin abans; la vinculació de la família als professionals fa, a més, de sosté de les problemàtiques que sorgeixen posteriorment.
Moltes dinàmiques familiars difícils s’originen ja en els primeres mesos de relació amb el fill, i en l’adolescència es detecten problemes de vinculació gestats des de feia molts anys. És molt important fer prevenció sensibilitzant a les famílies perquè consultin durant el primer temps de relació.

Aquest treball s’ha realitzat en el marc del projecte de recerca La adopción internacional: la integración familiar y social de los menores adoptados internacionalmente. Perspectivas interdisciplinarias y comparativas (SEJ2006-15286/SOCI) finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación.