Rosa Mora
Xerrada per a família adoptives, ICAA (Generalitat de Catalunya)
Barcelona, 5 de novembre 2014
Article publicat al butlletí d’Inf@ncia núm. 87 – Juny de 2015
“Adoptar, és criar un infant que donarà continuïtat a la família i que a
través de la criança i la incondicionalitat adquirirà el sentit de pertinència a aquesta” (Levy Soussan)
En tota maternitat/paternitat, biològica o adoptiva, al llarg de la criança poden produir-se fissures en els vincles paternofilials que interfereixin, més greument o menys, en la dinàmica de les relacions familiars. En el cas de la filiació adoptiva, aquestes fissures tenen diverses peculiaritats que la diferencien de la biològica i que tenen l’origen en determinades circumstàncies dels adults i determinades característiques i necessitats dels infants. És en aquests moments de fragilitat o dificultats quan pren especial rellevància la incondicionalitat dels progenitors, entesa com un factor indispensable per a poder sostenir les diferents problemàtiques amb què es podem trobar els pares i mares adoptius en diferents moments.
Com es crea el sentiment d’incondicionalitat
En realitat, hauria de ser un posicionament emocional i una disponibilitat, el de la incondicionalitat, que fos el punt de partida de qualsevol projecte de jmaternitat/paternitat. El sentiment d’incondicionalitat, quan es donen les circumstàncies adequades, es transmet als fills a l’inici del procés de vinculació del recent nascut amb les figures de referència i es va consolidant i modificant al llarg de la vida. Els pares/mares es fan càrrec de l’infant tingui aquest les característiques que tingui. Aquest vincle tant intens s’anirà construint en l’infant precisament en els moments en que l’adult es fa càrrec d’ell en totes les seves necessitats, en els moments que ell no pot autorregular-se ni gestionar les sensacions i emocions primàries. En els inicis de la vida, donada la fragilitat amb que naixem els éssers humans, és quan més necessitem d’aquesta presència incondicional.
El resultat d’aquesta incondicionalitat dels pares, és la base de la seguretat emocional i d’un autoestima forta: el nen aprèn que està protegit, que és digne d’amor, que és estimat. És la sensació de ser únic, insubstituïble i especial. Permet la construcció de la creixent certesa que pot comptar totalment amb l’altra disponible i de la progressiva seguretat que el vincle no es perd malgrat l’adult estigui distant o fins i tot quan no hi és. La incondicionalitat es construeix internament en pares i fills i es va reforçant. L’infant, poc a poc, va deixant de requerir la presencia física constant, ja que aquesta experiència construeix una empremta en l’interior, introjectada simbòlicament, i que predisposa a tolerar les possibles distancies o canvis que hi pot haver-hi en la relació..
Quan en la relació pares/mares-fills hi ha una vinculació de base forta i segura, quan s’ha pogut construir aquesta incondicionalitat, en els moments de conflictes més o menys greus, de dificultat o distanciament emocional, el vincle no perillarà. Podrà haver-hi malestar, patiment, distancia, etc…però el vincle perdurarà i no es qüestionarà ni per part dels pares ni per part dels fills. Una prova de foc per aquesta incondicionalitat i fortalesa del vincle és durant l’adolescència dels fills.
Com es construeix el sentiment de pertinença
La relació d’incondicionalitat permet, alhora, fer germinar el sentit de pertinença entre pares i fills; i tots dos, incondicionalitat i pertinença, tindran un gran pes en la construcció de la identitat. El sentit de pertinència es sentir-se un membre important d’un grup, identificant-se i comprometent-se totalment amb el mateix, a la vegada que sent part activa, valorat i respectat en ell. Té a veure amb la satisfacció de sentir-se acceptat per la resta no solament per les semblances i identificacions si no malgrat les particularitats, especificitats i diferències.
La família és el primer grup de pertinència i és el que ens dona les eines bàsiques (estimació, seguretat, confiança…) per posicionar-nos, posteriorment, en la vida social.
Podríem dir que el sentiment de pertinença a la família creix a partir de la incondicionalitat, acceptació i valoració dels pares. Sorgeix al sentir-nos acceptats per la resta de membres de la família i això facilita que puguem assumir les normes de funcionament i les responsabilitat seguint unes regles que es determinaran pel bé del grup en general. A través del sentiment d’incondicionalitat i de pertinença, sentim que som part de la família i que alhora ens sentim únics i especials i acceptats en totes les nostres particularitats.
En tota maternitat/paternitat, biològica o adoptiva, al llarg de la criança, poden produir-se fissures en els vincles entre pares i fills que poden interferir, més o menys greument, en la dinàmica de les relacions. Tal vegada, aquestes fissures poden estar originades en conflictes, sovint latents i no resolts, en els adults, que poden estar potenciats per factors diversos. En els pares el sentiment d’incondicionalitat envers el fill pot afeblir-se, o no crear-se, quan es sumen una sèrie de factors:
-
quan el projecte de maternitat/paternitat no era ferm per a un o tots dos membres de la parella
-
quan les motivacions eren poc adequades i les expectatives poc realistes,
-
quan hi ha greus dificultats en la criança que comporten desgast al llarg del temps i els sentiments d’impotència desesperança van guanyant terreny. Aleshores, hi queb la possibilitat que es visqui al fill com a causant del patiment i malestar,
-
quan alguna/es d’aquestes circumstàncies s’hi afegeixen importants fonts d’estrès
(separació matrimonial, decés d’algun dels pares…)
Particularitats en el cas de l’adopció
El procés de vinculació inicial es produeix quan el nen té una certa edat i una història prèvi., Quan un infant és adoptat, tingui l’edat que tingui, arriba a la família havent incorporat un model de relació segons el qual haurà pogut construir més o menys confiança envers el món i els altres. El seu desenvolupament emocional i neuropsicològic estarà determinat per la incidència en major o menor grau d’una sèrie de factors de risc que poden haver tingut lloc durant l’embaràs i primers temps/anys de vida. Coneixem bé les conseqüències de la malnutrició, del consum d’alcohol durant l’embaràs, de la institucionalització, del maltracta en totes les seves vessants. Quan en el desenvolupament de l’infant incideixen aquest factors de risc, a vegades tots plegats, s’instal·la una base de la personalitat, uns fonaments, molt fràgils i inestables, que poden revertir en dificultats a molts nivells: cognitiu, neuromaduratiu, emocional, etc. expressant-se sovint a través de la inquietud i de conductes molt poc organitzades i disruptives que poden tenyir tota la vida emocional de l’infant i de les seves relacions. La manca de vincles d’exclusivitat, haurà forjat en ell desconfiança i una baixa autoestima predominant el sentiment de no ser important ni exclusiu per a ningú.
És habitualment més natural fer-se càrrec de les necessitats més primàries d’un recent nascut o d’un bebè doncs els adults generalment tolerem les seves fragilitats perquè sabem de la seva indefensió davant el món. Acceptem la seva dependència atenent les seves demandes continues amb una disposició incondicional, encara que això sigui cansat i, a moments, inquietant. Però, aquesta disponibilitat i incondicional que tenim quan els nens són molt petits, perd espontaneïtat quan ens trobem davant d’un nen que ja no és bebè i implícitament considerem que ha de tenir recursos personals que el permetin autogestionar-se.
L’infant adoptat proposa un model de relació après a través de les seves experiències prèvies però el que en el fons necessitarà per reconstruir la seva seguretat interna, és aquesta experiència de sentir-se exclusiu pels pares i acceptat.
No obstant és important comptar amb què, fruit de la seva inseguretat i del propi canvi de model relacional, l’infant pot reaccionar qüestionant, o fins i tot atacant les mostres d’incondicionalitat dels pares, la qual cosa pot resultar frustrant i tal vegada poc gratificant. Això ens porta a una altra particularitat de la maternitat/paternitat adoptiva:
Les famílies adoptives s’han de fer càrrec de les conseqüències de les experiències prèvies a l’adopció i reparar-les. Una necessitat específica d’aquesta forma de maternitat/paternitat és reparar les experiències viscudes. Sempre és complicat assumir les dificultats dels fills. En el cas de l’adopció pot ser més difícil i requereix d’un procés emocional específic per part dels pares. El fill ha patit de la negligència d’uns altres però les conseqüències les expressa en el aquí i ara fent-se presents en la dinàmica familiar. Això pot no ser gens fàcil quan, moltes vegades, no se sap què és el que ha viscut el fill ni tampoc la dimensió que han tingut les experiències.
Assumir aquesta responsabilitat requereix poder acceptar i entendre que tampoc el fill n’és responsable al contrari és la “víctima” de la seva pròpia història. Història que els pares hauran d’adoptar també, responsabilitza-se’n i fer-se’n càrrec. De fet els pares han d’adoptar, tota la història (fins i tot en els aspectes aliens dolorosos) així com els orígens del menor i sentir que pertanyen també a la família. Si el passat i orígens dels infants queden escindits, expulsats de la família, hi haurà una part del fill que no serà acceptada i interferirà en el sentiment de pertinença a la família del fill.
En un altre ordre de coses cal afegir que, degut al desconeixement social del que hem referit fins ara, la freqüent manca de sensibilització en contextos habituals on viuen els nens (llars d’infants, escoles i instituts principalment), ha afegit sovint dificultats en el seu procés evolutiu
Com es transmet la incondicionalitat i el sentiment de pertinènça
La incondicionalitat no és incompatible amb la vivència quotidiana de cansament, desorientació, impotència, ràbia i potser en molts moments també desesperança dels pares, però és important saber que els fills no senten l’acceptació i la incondicionalitat dels pares solament perquè els hi diguem que els estimem, si no que els hi hem de transmetre en els moments que captem les seves necessitats i dificultats, tot i que siguin expressades amb actituds i comportaments complicats. Malgrat que hi hagi moments de cansament, frustració i dificultat podem gaudir d’ells, valoran i celebrant que aconsegueixin reptes; és dir, encara que no sapiguem resoldre els seus problemes, hi som transmetent incondicionalitat. La imatge interna del/de la fill/a que construïm els pares serà la que li oferirem en el dia a dia. Si la imatge és de decepció permanent, de no acceptació, en molts moments aquesta imatge corroborarà en el món intern del fill el sentiment de rebuig, el que lesionarà encara més la seva autoestima i reforçarà la seva creença de no ser estimable. Els nens adoptats són molt sensibles en aquest terreny i capten el rebuig amb molta facilitat. La recerca de la incondicionalitat pot arribar a ser un repte constant per les persones que s’han sentit abandonades.
Des de l’experiència en postadopció veiem sovint que la vida d’aquests infants és complicada ja que les exigències de la quotidianitat no estan en sintonia amb les seves possibilitats, i les seves capacitats cognitives i afectives.
L’adolescència. Un moment crucial, una oportunitat.
L’adolescència és el moment que permet al/a la noi/a la separació i diferenciació amb les seves figures vinculars. Però per aconseguir-ho, moltes vegades, ha de ser a través del qüestionament i la diferenciació. Un qüestionament intern i extern, que paradoxalment fa més necessària la incondicionalitat i el sentiment de pertinència del que hem parlat. Per altra banda, ja sabem que l’adolescència és el moment de l’escenificació dels conflictes no resolts durant la infància tant en els fills com en els pares, com en el grup familiar.
Veiem que molts nois/noies adoptats arriben a l’adolescència amb un profund sentiment de fracàs en molts aspectes de la seva vida, especialment l’escolar, i amb una autoestima molt danyada.
En l’adolescent adoptat poden haver-hi conflictes no resolts vinculats amb:
-
Les seqüeles de les experiències prèvies a l’adopció de maltracta, negligència etc. que no s’han pogut reparar posteriorment.
-
La influència d’aquestes en el desenvolupament personal durant la infància que hagin repercutit en la seva autoimatge i baixa autoestima (fracàs escolar, en les relacions amb els altres, etc)
-
La imatge que l’entorn familiar i social s’hagi construït d’ell/a
-
L’elaboració que haurà fet del fet de l’adopció i la seva identitat com a persona adoptada (orígens, diferències racials, etc)
En aquesta etapa l’acceptació incondicional dels pares es torna una taula de salvació per fer front al cúmul de canvis i de incerteses propis de l’edat des d’un jo insuficientment sòlid.
Pels pares, entendre el patiment que s’amaga darrera l’agressió, el qüestionament constant i les fugides, és sovint ben difícil. Els atacs i les provocacions –que tenen com a objectiu comprovar la resistència del vincle- poden ser viscuts com autèntics bombardejos a la relació de base i, si ells mateixos han crescut com a pares amb fissures en aquest vincle, en aquell moment aquestes surten a la llum prenent especial relleu la imatge interna que hauran construït durant la infància
Totes les inseguretats i fragilitats són projectades en els pares, els qui permanentment es debaten entre ser receptors i continents del malestar massiu dels seus fills, i expulsors del rebuig, de la ràbia i de l’agressió als que se senten sotmesos. Creiem que aquesta demanda exigent implícita d’incondicionalitat està, a més, estretament lligada als dubtes sobre la pròpia existència, sobre la pertinença de fons a un família que els pugui sostenir i que no els expulsi (abandoni).
El sentiment de pertinença a la família biològica no s’ha pogut construir i necessiten corroborar la incondicionalitat i el sentiment de pertinença amb la família adoptiva per consolidar la seva identitat.