Identitat i Orígens

Esther Grau

I Jornada d’Adopció i Escola

COPC, 25 d’octubre, 2014

Identitat i orígens són conceptes que, tot i no ser el mateix, en l’àmbit de l’adopció van estretament lligats perquè participen, inicialment, d’un mateix terreny personal, el del començament de la vida i de tot allò que succeeix abans de l’adopció. La identitat, però, es va construint més enllà dels orígens, i el pes que aquests tinguin al llarg de la infància i de la vida adulta dependrà de molts altres factors que van fent progressivament més complerta i complexa la identitat.

És sabut que en aquest procés de construcció hi intervenen aspectes físics, psicològics i socials, i que la identitat es va formant a partir d’un complex, meticulós i subtil teixit el material del qual es compon de característiques personals, però també del que els altres retornen de la seva interpretació de qui som i com som. Es tracta, doncs, d’un constant moviment de retroalimentació entre el dins i el fora de la persona a partir del qual el mirall dels altres s’insereix en l’imaginari personal. La identitat és dinàmica i no para de construir-se.

En la identitat de les persones adoptades, alguns aspectes dels orígens acompanyen al llarg de la vida (trets físics, experiències primerenques); tanmateix, el fet que aquesta presència dels orígens sigui més o menys preponderant al llarg del temps dependrà del que en aquells orígens s’hi dipositi i del significat que se’ls hi doni, tant des del propi individu com des de les persones que l’envolten.

Per abordar el què aquí ens interessa, és a dir com s’integren els orígens i com es construeix la part de la identitat vinculada a l’adopció, és ben important aquesta qüestió de la devolució dels altres, és a dir el que l’entorn interpreta sobre què és ser adoptat, i les múltiples maneres de retornar aquesta interpretació; tant en els infants com en els adolescents incideixen de forma especial les lectures que els altres fan de la seva història, lectures que en forma de relat, de comentaris, d’observacions, o d’actituds van repercutint en la seva pròpia concepció de la condició adoptiva.

En la vida quotidiana vivim constantment situacions, en molts àmbits, que ens podrien servir per exemplificar el poder de la mirada externa en la construcció de la pròpia identitat: uns mateixos trets racials, per exemple, són probablement diferentment connotats si es tracta d’una persona immigrant o d’una persona adoptada. Per a l’immigrant, aquells trets l’identifiquen com a pertanyent a un grup sentit com a propi -la seva família i els seus vincles afectius- i aquest sentit de pertinença acostuma a aportar seguretat encara que es visquin situacions excloents des de “fora”. Aquells mateixos trets racials poden, en canvi, en la persona adoptada, despertar sentiments de soledat i d’exclusió, quan s’emfatitzen; poden ser sentits com a diferenciadors del grup de pertinença, la seva família. La mirada externa no és innòcua i influeix en la consolidació o en el qüestionament de les conviccions personals; en definitiva, la interpretació del què les persones ens mostren de sí mateixes, el significat i les dimensions que tots hi donem, i com hi responem, contribueix en la imatge que elles van creant sobre la pròpia identitat. Crec que és important partir d’aquí per comprendre que la identitat que els infants i els adolescents adoptats van construint-se, prioritzant uns aspectes de sí mateixos i menystenint-ne d’altres, depèn força de la imatge que en forma de mirall els hi retornem des de fora.

La perspectiva clínica pot donar algunes pistes sobre què és important pels nens i les nenes en la construcció de la seva identitat adoptiva, i sobre el pes que els orígens pot tenir al llarg de la seva evolució personal. La primera constatació és que el que ens expliquen les persones adoptades en el context terapèutic, sobre la vivència de la seva condició adoptiva, sovint difereix, en essència i en magnitud, respecte del que els seus pares i els seus mestres ens diuen creure’n. Si ens basem en allò que ens diuen molts d’ells, els orígens són presents de manera principal en com ells i elles es conceptuen, i en com creuen ser conceptuats pels altres.

Quins aspectes dels orígens?

Òbviament, la vivència de l’adopció canvia al llarg de la infància, i els aspectes que poden despertar curiositat, neguit o fins i tot patiment no són els mateixos en infants petits, en latents, en púbers o en adolescents; de la mateixa manera, la importància o transcendentalitat que cada persona atorga a aquesta condició adoptiva i com n’expressa els sentiments que hi estant associats, són també variables. De tota manera, si intentem extraure’n l’essència, bàsicament els àmbits dels orígens dels que ens parlen podrien quedar englobats en tres grans blocs:

Trets físics que evidencien les diferències respecte de la família i amics: sóc diferent
Haver estat abandonat/rebutjat per la família biològica: per què em va passar a mi?
Patir les conseqüències d’una primera infància en males condicions, interpretat fonamentalment en clau d’nterferències: per què a mi tot em costa més?

La concreció d’aquests temes es fa palesa de maneres diverses al llarg del temps, en funció de l’edat però també de qüestions particulars de cada cas: de la presència o absència de trets racials, de l’estructura i la composició familiar (si hi ha més germans adoptats o fills biològics dels pares, si és família monoparental o homoparental…)… I les seves expressions vindran matisades també per característiques personals lligades a aspectes biològics i culturals (destreses, tendències, gustos…), i per possibles seqüeles de vivències anteriors a l’adopció que comportin processos personals poc harmònics… I tot això, combinat amb altres aspectes com el funcionament familiar i el tipus de mecanismes defensius, tant del propi nen com de la família. Tot plegat influeix en què la presència dels orígens sigui més o menys potent, més o menys persistent en el temps i més o menys elaborada o associada a malestar.

Cal saber que la comprensió de la filiació adoptiva varia substancialment al llarg del temps, perquè s’entén progressivament de forma més complexa i perquè desperta sentiments d’ordre diferent a mesura que l’infant madura. No és infreqüent, per exemple, que a partir dels 6 o 7 anys, i coincidint amb una etapa de major maduresa, els nens passin temporades en què el tema “ser fill adoptat” estigui més present en els seus pensaments i que, de forma de vegades recorrent, aparegui com “una qüestió a resoldre”. Pot haver-hi ràbia, pena o tristesa vers aquesta realitat, desig de saber i impotència per no poder saber; sentiments de soledat (a ningú més li passa), d’injustícia (per què m’ha passat a mi?), de vergonya (tothom ho sap…), i d’incomprensió (com és que això passa?). És important entendre que per a l’infant es pot fer difícil aguantar aquests sentiments, i que aquesta sensibilitat tant el pot dur a no mencionar mai el tema de l’adopció -com si el silenci fes de mur de contenció de tristeses i ràbies, qüestió que per altra banda pot ser interpretada des de fora com que no li interessa, que no hi pensa o que ja ho té superat-, o el pot dur a necessitar de forma insistent respostes i estratègies concretes que el calmin -qüestió que pot inquietar molt als pares que, naturalment, ni disposen de respostes per a tot, ni disposen d’estratègies sempre. Pot succeir que la no resolució immediata a aquestes inquietuds, al conflicte, dugui a l’infant a magnificar la seva condició d’adoptat menystenint altres característiques personals a les que agafar-se, com si la definició de la seva persona fos “ser adoptat”. Pot ser-li difícil tirar mà d’altres aspectes, també identitaris, com ser bo en esport, agradar-li el dibuix, ser el bromista de la família, o el més gurmet. L’adopció, aleshores, pot ser viscuda com el tret identitari propi per antonomàsia, lligat molt sovint per part de nens i adolescents al concepte que apareix molt sovint: la “no normalitat” (no sóc normal / voldria ser normal). És curiós com el concepte “normalitat” pot ser vist com una generalitat quan la realitat és plena de diferències; a ulls de la persona preocupada per aquesta especificitat (l’adopció), la resta de la gent és vista com un col·lectiu indiferenciat, els “normals”. Vull ser normal seria sinònim, aquí, a no vull ser visible. La “no normalitat” del color de pell, de la forma dels ulls o del tipus de cabell és la visibilitat associada al fet de no poder fer res per passar desapercebut i a la impossibilitat “d’esborrar aquesta visibilitat/diferència/no normalitat”. Des d’aquesta perspectiva, les versions adultes que pretenen calmar explicant la diversitat entre les persones fan relatiu efecte perquè la racionalitat d’aquestes versions no connecta amb la visceralitat. Quan un infant és més baix o més alt, més prim o més gras que la mitjana, potser voldria també canviar aquesta característica personal, no obstant, la particular manera d’entendre aquesta realitat, des de l’infant adoptat, inclou la implícita idea de què en els altres hi ha esperança perquè en ells el canvi és possible (quan faci l’estirada s’aprimarà, creixerà… A la família hi ha antecedents…); a diferència d’aquest tipus de característiques físiques, els trets racials són un destí inamovible, incanviable. Els trets físics diferencials no són sempre viscuts en negatiu, però el que sí veiem és que, en els moments o etapes en què l’infant o l’adolescent viu amb conflicte la seva condició d’adoptat, les diferències que posen de relleu aquesta condició, com els trets racials, acostumen sempre a aparèixer en negatiu. Cal fer esment aquí de la gran sensibilitat que molts nens tenen en relació a aquesta diferència, qualsevol mirada o comentari, per lleu o inofensiu que sembli, pot fer gran efecte feridor. I si des de l’entorn la ferida passa desapercebuda i no es pot ajudar a la seva elaboració/reparació, el patiment viscut en soledat va quallant en un pòsit des del qual la zona sensible creix i es solidifica, fent-se cada vegada més potent en la identitat de la persona.

Els trets físics diferencials poden tenir doble càrrega de dificultat per a l’infant adoptat: per una banda el fan diferent (visible, reconeixible, també potser associable a col·lectius socials de poc prestigi), i per altra evidencien la filiació adoptiva, amb tots els rerefons que aquesta comporta (abandonament, pèrdues, orfandat…).

Això entronca amb el segon gran “tema” que ens porten els nens i les nenes i els adolescents adoptats: els sentiments que pot despertar el fet d’haver perdut els primers pares.

Al no tenir respostes convincents, l’infant adoptat -com tots els nens quan connecten amb assumptes sense solució-, tendeix a fer-se versions que tant poden anar en un sentit autoculpabilitzador (jo no era prou per a ella-mare biològica), com en el sentit de culpabilitzar la mare (no era bona mare perquè no va voler cuidar-me). Observem que, per molt que al nen se li hagi explicat repetidament el que pot dur a una mare a donar al seu fill en adopció, i que s’hagi al·ludit a la probable funció protectora d’aquest acte (com que ella no podia, et va donar en adopció perquè tinguessis una família…), per molt que se n’hagi parlat en aquests termes l’infant adoptat tendeix a moure’s entre la inseguretat sobre la pròpia vàlua, la culpabilització d’una mare que es va desentendre, o la llàstima per una mare incapaç. Qualsevol que sigui el cas, quan això comença a ser un tema important, pot fàcilment comportar malestar o patiment i incidir en la pròpia autoestima. Pels adults que es relacionen amb infants adoptats, tot i entendre el buit de referents tan gran que tot això suposa, no acostuma a ser fàcil trobar fórmules que facilitin el drenatge i l’elaboració. No disposar d’elements concrets que resolguin les incògnites i que calmin el malestar, mantenint un grau d’empatia suficient perquè l’infant se senti acollit, pot no ser una tasca simple; i no obstant, de cara a la seva integració d’una identitat prou saludable i consistent, és força essencial.

Tornant al context de la clínica, i per considerar els aspectes que poden resultar d’interès en relació a la part de la identitat que té a veure amb la filiació adoptiva, podríem resumir el següent:

Per a les persones adoptades, la ruptura amb la família biològica no tan sols no és una anècdota o un accident en la biografia, si no que pot tenir, a temporades, una entitat considerable i comportar una important càrrega emocional.
Encara que sigui de forma silenciosa, aquesta ruptura, al llegir-se en clau d’abandonament i de rebuig, pot generar baixa autoestima i despertar forts sentiments de ràbia i de tristesa.
La ràbia, que pot no ser explícita en el dia a dia, pot desencadenar situacions de gran tensió o fins i tot d’agressivitat en moments puntuals, i per qüestions tal vegada considerades nímies a ulls dels altres (una mirada o un comentari d’algun company…).
Els nens i les nenes d’altres ètnies, és freqüent que en un moment o altre se sentin insatisfets dels seus trets diferenciadors de la majoria. Potser no ho diuen en veu alta i potser no comporta, a curt termini, massa dificultat. Però creiem que s’ha d’estar atent a possibles signes perquè a l’adolescència això apareix.
És molt habitual que els adolescents recordin amb desgrat comentaris que al llarg de la infància han rebut relacionats amb la seva procedència i/o amb el fet adoptiu. Cal tenir en compte que sovint són situacions que es donen lluny de la mirada dels adults, però que cauen en un terreny emocional molt sensible.
Normalitzar la realitat familiar adoptiva és un procés que hauria de contemplar la comprensió que en cada etapa té l’infant de la filiació i les relacions familiars. Al nostre parer aquest procés hauria d’avarcar tota l’escolaritat, i requeriria del disseny d’activitats, de forma transversal i continuada, que facilitessin el contacte, la comprensió i l’assimilació de continguts que facin referència a les pèrdues i les separacions, incloent els sentiments que aquestes circumstàncies desperten.
De vegades podem caure en obviar les diferències per no estigmatitzar. L’experiència ens mostra que els infants les pateixen igualment, en silenci i en soledat, i que agraeixen quan se’n parla. Llavors se senten acompanyats i entesos, i comproven que hi ha adults que no s’espanten dels seus sentiments.

Fins aquí m’he centrat en allò que fa referència pròpiament a la filiació adoptiva. Formen part dels orígens, però, també, les experiències prèvies a l’adopció. Des de la gestació fins a la trobada amb la família l’infant adoptat pot haver passat per circumstàncies diverses, algunes de les quals poden haver deixat seqüeles més o menys importants. Aquest bagatge primerenc forma part de la identitat personal i, novament, que la identitat estigui més o menys envaïda, en aquest cas per les conseqüències de la manca de cura i de la negligència, estarà fortament mediatitzat per vivències posteriors al llarg de tota la infància, sobretot per la traducció que els adults en fem.

En els orígens s’hi troben els primers vincles, aquells que hauran instaurat, d’entrada, mecanismes defensius que posteriorment facilitaran o dificultaran l’encarament dels conflictes. I les primeres ruptures poden haver deixat una sensibilitat extrema als canvis i a tot allò que comporta frustració. Aquest pòsit personal està estretament relacionat amb la inseguretat i la por, amb la manca de recursos per fer front a l’adversitat per insignificant que aquesta sigui; en definitiva, per moure’s emocional i relacionalment amb prou confiança.

Aquesta realitat d’inici comporta fragilitats, cert. Però no és forçós que la identitat es construeixi només en base a les fragilitats. Contemplar-les, tenir-les en compte i intentar compensar-les és el millor camí –m’atreviria a dir que l’únic- per intentar minimitzar-ne els seus efectes i, sobretot, per prevenir les segones conseqüències: aquelles que tenen a veure amb què el dèficit sigui quotidianament present; llavors sí es més probable que es llauri una identitat basada en el dèficit. Aquesta és una tasca difícil perquè les conseqüències de la vida abans de l’adopció poden deixar seqüeles de vegades d’abast important. És ben necessari prestar-hi atenció i intentar compensar-les perquè, fent un pas endavant i situant-nos a l’adolescència, ara que sabem de l’evolució dels infants que han patit sostingudament la vivència del fracàs, comprovem l’efecte de les “fugides identitàries” més endavant. Quan la pròpia imatge de fracàs es torna insuportable, s’abona el terreny cap a “sortides” aparentment atractives però de fons empobridores o fins i tot autodestructives (ser el més atrevit/transgressor, el més xulo o la més sexy o precoç sexualment…); perquè conviure quotidianament amb la “carència de” o la “dificultat per” de forma continuada cala fons. Quan durant la infància la identitat ha anat tenyint-se de fracàs, a l’adolescència, per aconseguir que aquesta identitat sigui suportable, fàcilment es pot derivar als plaers immediats, i prioritzar aspectes identitaris superficials (exhibició del cos, transgressions llegides des de la valentia i la manca de por, o coses pitjors…).

Com hem vist, en la construcció de la identitat la mirada dels altres és fonamental, i en aquest sentit la vivència quotidiana d’èxits i fracassos va fent un còmput. La lectura que els infants que presenten dificultats van fent de sí mateixos pot estar fortament impregnada de dificultats i de conflicte, i la constatació de dèficits, en la construcció de la identitat, s’instal·la amb potència sent de vegades de difícil reversió. He de dir que massa sovint comprovem els efectes psicològicament devastadors de l’acumulació de fracassos.

Sabem ja molt sobre les dificultats que poden presentar els infants que van partir d’uns orígens que desafavorien el desenvolupament de recursos personals; sabem força sobre les seves dificultats per establir vincles saludables amb relativa facilitat, per encarar aprenentatges amb suficient confiança de base per tolerar les frustracions que tot procés d’aprenentatge comporta, per expressar de forma comprensible allò que inquieta, que contraria, que no s’entén o que fa patir. I sabem encara poc sobre com fer per contrarestar els efectes de tot això, per revertir o neutralitzar una imatge pròpia basada en el dèficit; en definitiva per empoderar aquests infants. Sabem, en tot cas, que el primer pas és ser-ne conscients i conèixer les nostres limitacions. Quan podem començar a pensar en la nostra dificultat per fer front a les seves dificultats, som més a prop d’entendre la impotència que senten els nens i les nenes que hi conviuen quotidianament. Aquesta proximitat no resol, però sí pot ser un antídot a la poderosa i nefasta creença, per part d’aquests nens i nenes, de que tot això no té remei. No és convenient dramatitzar el patiment, però sí legitimar-lo.

Hem de tenir en compte que els infants adoptats, quan passen per etapes de dificultat, tendeixen a sumar identitats “en negatiu”: no vaig ser cuidat pels pares dels que vaig néixer, sóc diferent i les coses em costen més. Hi ha una forta compulsió a amalgamar-ho tot i a concloure que tot té a veure amb la identitat adoptiva. Aquí sí tenim molt a fer-hi: ajudar a diferenciar característiques personals, a situar cada límit, a dimensionar-lo en la seva mesura, a identificar les fortaleses, i a oferir esperança.

Nosaltres els hi diem molt perquè ho creiem de debò: han treballat i treballen més que ningú. Potser els hi costen les taules de multiplicar, potser no saben fer-se valdre davant d’alguns companys, potser no poden contenir-se quan s’enfaden o quan no entenen alguna cosa, potser es distreuen molt fàcilment i potser no saben jugar al que juguen els altres. Però el que és indubtable és que els infants que van néixer i créixer en els seus primers temps en condicions inadequades s’esforcen enormement en múltiples petites coses de cada dia. Conèixer, valorar i legitimar també aquests esforços contribueix, sens dubte, a retornar-los un millor concepte de sí mateixos.

Tots acumulem, al llarg de la vida, episodis que hem viscut amb dificultat o que ens han comportat conflicte; si ho pensem, que aquests episodis hagin adquirit tal preponderància que finalment s’hagin erigit en identitaris, haurà tingut molt a veure amb l’entitat que les persones properes els hi han donat, en com aquests conflictes han estat acollits, i amb com els altres ens han ajudat a gestionar-los. Ningú té la clau, però el que sabem avui, quasi vint anys després del començament del boom de l’adopció, és que cal molt cuidar, d’inici, les fragilitats amb les quals arriben els nens a l’adopció. I cuidar vol dir, de vegades o sovint, partir justament d’allò que sí poden fer, i establir paràmetres únics i creatius que connectin amb les seves fortaleses. L’experiència ens mostra que això és molt més possible quan treballem junts aportant cadascú de nosaltres perspectives i coneixements diferents de cada nen. Tant de bo aquesta trobada d’avui així ho potenciï.