Esther Grau
Xerrada per a famílies adoptives. ICAA
Barcelona, 9 d’abril de 2013
Els problemes de conducta conformen el gruix més important de les demandes d’assessorament i d’ajut per part de les famílies; el que avui voldria exposar és l’essència que pugui haver-hi en tots ells.
Ens trobem aquí una diversitat de persones que viuen diversitat de circumstàncies particulars, i per això resoldre les situacions de cadascú seria impossible en una intervenció puntual. Proposo, doncs, prendre perspectiva i reflexionar des d’un marc de comprensió de fons que pot contribuir a reforçar la premissa de que l’expressió dels problemes és l’enunciat, els problemes en sí mateixos són en el fons.
Perquè els problemes de conducta poden donar-se en moments evolutius diferents, i tenen rerefons diversos, per tant les seves manifestacions seran també diferents. Poden expressar canvis evolutius, conflictes en les relacions, dificultats d’aprenentatge, pors o incerteses vinculades a la pròpia biografia i a la filiació adoptiva, o ser fruit de gran estrès per exigència excessiva, o bé per diverses d’aquestes raons alhora. La seva base pot ser neuro-psicològica o psico-emocional; corresponen a conflictes del propi infant i/o del context en el que viu; són en forma de crisi, o de llarg recorregut; i es manifesten preferentment en un context (casa, escola…), o més generalitzadament.
Els problemes de conducta són la superfície, són el signe d’alerta, els problemes que la desencadenen són diversos, però tots ells tenen elements comuns.
Tots els problemes de conducta són fruit de la descompensació entre les necessitats individuals i les possibilitats pròpies i de l’entorn per donar resposta a aquestes necessitats. Aquest equilibri varia constantment perquè les nostres possibilitats personals i les exigències de l’entorn ho fan. Quan hi ha una fragilitat de base i/o sostingudes exigències que ens superen, la conducta acaba per fer sortir a la llum la descompensació. El principi i l’essència és saber que les conductes problemàtiques corresponen a dificultats de fons.
Quin és el rerefons?
- Immaduresa i/o dany neuro-psicològic que no permet desenvolupar o utilitzar recursos personals suficients per fer front a les situacions sentides amb adversitat (canvi, límit, frustració…)
- Conflicte més o menys inconscient que no pot ser explicat
- Manca d’adequació de l’entorn a les necessitats de la persona
- Diversos dels factors anteriors
La immaduresa comporta fragilitat. Quanta més fragilitat personal, més recursos calen de l’entorn (màxim exponent n´és el bebè). Quanta més exigència de l’entorn, més recursos personals són necessaris. L’equilibri entre les possibilitats personals per fer front als esdeveniments, en relació amb la dimensió dels propis esdeveniments és diferent en cada persona (hi ha qui se sent sobrepassat amb més facilitat, qui suporta més…), i va canviant al llarg de la vida. La descompensació es dóna quan hi ha molta fragilitat personal i molta exigència de l’entorn. El problema s’esdevé perquè costa massa regular, i les necessitats de la persona no poden ser cobertes, ni pels seus propis recursos ni pels recursos de l’entorn, sigui perquè les necessitats són moltes i en molts àmbits personals, sigui perquè l’entorn no té possibilitat de resposta a les seves necessitats.
L’arrel de la immaduresa és la dificultat de pensament. Quanta més capacitat tenim de pensar, menys necessitem actuar. El llenguatge estructura el nostre pensament i el pensament permet preveure, anticipar, generalitzar, fer ponts, establir relacions entre experiències i aprendre de les experiències, recordar, etc. En el procés evolutiu i de maduresa personal, l’avenç en el terreny del llenguatge ens fa menys actuadors. Quant més podem explicar-nos i explicar, més regulem la nostra conducta.
Per desenvolupar estratègies i recursos (pensament) que ens permetin millor equilibri i adequació entre, per entendre’ns, el dins i el fora, es necessita certa maduresa neurològica i bones condicions ambientals per aprendre. Aquests aspectes van a la par i són mútuament influents; la maduresa neurològica permet aprofitar les bones condicions, i aquestes bones condicions faciliten experiències que incideixen en la maduresa neurològica. La vivència repetida d’experiències que ens retornen la confiança en què el malestar és superable, permet encarar nous petits o grans reptes. Aquest aprenentatge ens permet no sentir-nos sobrepassats cada vegada que vivim una situació nova, inesperada, imprevista. Aquest aprenentatge es construeix al llarg de la vida però les seves bases s’estructuren durant la infància, quan la relació amb l’adult protector demostra que hi ha qui es fa càrrec i resol proporcionant consol (confiança). En bones condicions, a partir de múltiples experiències de superació de petites dificultats, construïm una complexa xarxa de mecanismes interns que ens permeten establir un ordre de prioritats davant les adversitats, i responem en coherència al seu poder real d’afectar-nos confiant en la nostra pròpia percepció del que ens passa, fent hipòtesis sobre el ventall de possibilitats del que pot passar, i tenint expectatives implícites realistes. La resposta a les circumstàncies s’adequa a les pròpies circumstàncies i, si es dóna una situació de cert descontrol, tenim prou experiència al darrera i recursos personals per donar-nos explicacions que ens continguin, ens calmin, i ens facin de suport per regular la nostra conducta. Davant les petites o grans adversitats, cadascú actua segons les seves tendències personals construïdes sobre la base de confiança de fons, i ens alterem més o menys aviat i amb més o menys intensitat en funció del nostre bagatge personal. El llindar personal de tolerància a l’adversitat depèn directament de múltiples experiències anteriors (les que han estructurat la confiança), i quant més desorbitada i duradora (és a dir, menys explicable) és l’adversitat, menys agafadors interns trobem per a trobar-hi sentit i per confiar en la resolució final (la manca de confiança va associada a la por, al descontrol, al nerviosisme… I tot això fa que podem regular menys la conducta).
Si hem viscut moltes situacions que ens sobrepassaven, i més si érem especialment vulnerables quan això succeïa, les alarmes internes s’encendran amb molta més facilitat i rapidesa. Les alarmes es posen en marxa en el moment actual, però estan directament connectades a les emocions de fons; i les emocions es corresponen a altres moments, a altres situacions de la vida en què la vulnerabilitat personal no permetia fer front a excessives exigències ambientals. Les respostes emocionals, aleshores, eren coherents a la situació d’ansietat, de resultes de la qual va quedar una mena de ressort que es dispara davant qualsevol font d’ansietat (encara que sigui molt inferior a la que va deixar petja en el seu dia); les respostes actuals seran coherents, aleshores, més que a la situació actual concreta, al que ens despertaven aquelles altres situacions. Recuperar-se d’una petita contrarietat és fàcil quan hi ha la confiança de base que ho permet; fer-ho quan la petita contrarietat està associada emocionalment a gran ansietat costa molt més.
La vivència de moltes experiències que “acaben bé” o que, simplement, són suportables imprimeix un sentiment de confiança en l’esdevenir, bàsic i molt important, per encarar tot tipus de novetats, imprevistos, conflictes, relacions, aprenentatges.
Els problemes de conducta provenen del que implícitament es sentit com amenaça (no en sabré, no podré…), encara que l’amenaça, en molts casos, no sigui real.
——————
Els problemes s’expressen conductualment de forma diferent en cada etapa:
- Primera infància: rebequeries, agressivitat, problemes en els hàbits…
- Latència: desobediència, intolerància als límits, agressivitat, dificultats en les relacions amb iguals, mentides…
- Pubertat: transgressions, provocació, desobediència, agressivitat, mentides, furts…
Tots ells responen a factors en el rerefons dels quals hi ha manca de confiança:
- Immaduresa
- Inseguretat, por…
- Autoimatge negativa, de fracàs
Els conflictes inconscients que acaben expressant-se a través de la conducta tenen en la seva base manca de confiança. La por a patir massa juga a favor de mantenir-los ocults i poc explícits. Sovint, els problemes de conducta alerten sobre conflictes de la persona o de la família que no es poden “dir” d’altra manera. En infants amb prou maduresa personal, capaços de posar en marxa funcions de pensament que els permetin encarar reptes de la vida quotidiana (aprenentatges, relacions…), les conductes que comporten problemes solen indicar que es posen en marxa mecanismes defensius que impedeixen pensar en aquests conflictes.
——————
Els infants adoptats:
- Les primeres experiències contradeien la confiança bàsica en la resolució. Llindar baix de tolerància.
- Qualsevol novetat podia generar mal estar. Els “sistemes d’alarma”s’activen amb rapidesa davant canvis, associats a perill.
- La immaduresa (temporal o a llarg termini) impedeix posar en marxa funcions de pensament. Necessita d’un organitzador extern que faci les funcions de suport i de contenció.
- Es van instaurar mecanismes de defensa “funcionals” per defensar-se, per no sentir, per fer-se veure i escoltar. Aquests mecanismes s’instauren i perduren.
L’organitzador extern: l’infant que ha patit situacions difícils és sovint menys competent per posar en marxa recursos que li permetin encarar el conflicte i, quan se sent contradit, limitat, insegur, atemorit… necessita fora allò que no pot trobar dins (contenció, sentit, calma, confiança…).
Ajudant a madurar:
- Per madurar s’ha de partir del lloc en el que l’infant està situat personalment (tal vegada s’haurà d’anar a estadis evolutivament anteriors… no es pot aprendre a caminar si no hi ha condicions físiques, seguretat i confiança)
- Perdre la por a oferir condicions apropiades a les possibilitats de l’nfant (potser necessita encara més presència i ajut de l’adult)
- Identificar les àrees/els moments en què la conducta es fa difícil ajuda a entendre i a anticipar.
- Les exigències haurien d’estar en sintonia amb la capacitat de tolerar les frustracions de l’infant. Demanar massa, quan hi ha sensibilitat a la frustració, augmenta el sentiment de fracàs i predisposa malament a la motivació.
- Les frustracions i el sentiment de fracàs s’acumulen i cada vegada s’està més lluny de la confiança.
- Posar paraules al que interpretem de la conducta contribueix a donar sentit, a fer saber que el que succeeix té un sentit (no és atzarós o “ser dolent”).
- Les funcions de contenció i de pensament les han de fer els adults durant més temps, el que calgui (organitzador extern).
- Hi ha danys patits en les primeres etapes de la vida que fan, en alguns aspectes, més vulnerables a la persona. Tots els òrgans que han sofert agressions importants són més delicats, el cervell també.
- Ajudar a l’infant a conèixer les seves tendències personals, desculpabilitzar-se, procurar implicar als adults en l’exercici de funcions d’organitzador extern, tant i durant tant de temps com calgui.
- Quan hi ha fragilitat en els fills pot fragilitzar-se l’entorn (patiment, incomprensió, impotència, soledat…). I quan hi ha fragilitat i/o conflictes en l’entorn, la fragilitat dels fills pot escenificar el patiment i els conflictes generals. La mirada externa pot ajudar a identificar les fonts d’ansietat.
——————-
L’abecedari
- Els problemes s’expressen a través de la conducta perquè no troben altres canals.
- Són problemes per immaduresa i/o per conflictes que no es revelen (propis o del context).
- Són problemes perquè hi ha desajust entre factors interns i externs (més o menys important i/o perdurable).
- El pensament regula la conducta. Quan el pensament intern no és suficient cal el pensament extern; i, de vegades, cal molt i durant molt de temps.
- Sovint hi ha una gran desconfiança de base. La confiança externa és aleshores més necessària.