Anaïs Vidal Granell
CRIA, 2014
És ben conegut el proverbi que diu “Una imatge val més que mil paraules”. És en aquest sentit com entenem que, a través de la creació d’imatges, és possible plasmar allò inaccessible a través de les paraules. L’expressió artística permet evocar vivències i acostar-les a la consciència.
Què és l’artteràpia?
És una professió assistencial que beu de la psicoteràpia d’orientació psicodinàmica, en la qual l’ús de materials plàstics serveix com a punt de partida pel treball terapèutic sota el precepte que no són necessaris coneixements previs o capacitats artístiques donat que no treballem amb fins estètics. El que es busca és facilitar un temps i un espai on poder trobar aquest estat en el qual l’expressió flueixi lliurement en un clima de privacitat i seguretat, de manera que la creació es converteixi en el vehicle per comunicar-se i expressar sentiments i pensaments personals. La funció de l’artterapeuta recau en contenir i ajudar a pensar, elaborar i digerir, tot el que va emergent a través de la comprensió in situ dels estats emocionals. D’aquesta manera, és a través de l’activitat creadora que la persona aprèn comprometent-se activa i físicament i, al vincular els significats de la seva obra amb les seves pròpies vivències, obté més coneixement intel·lectual i emocional de sí mateixa, la qual cosa li serà de gran utilitat a l’hora de relacionar-se amb ella mateixa i amb el món.
Cal entendre que les imatges que es generen en les sessions d’artteràpia no són “bidimensionals” –ja que permeten ser mirades des de molts angles o punts de vista–, la seva profunditat es deu a la condensació de significats que contenen, el que les dota d’un espessor que permet llegir-les per capes formant un seguit de veladures que revelen diferents nivells de significació; alhora, el seu caràcter espacial pot descriure molts aspectes de l’experiència simultàniament. Per una banda ens trobem amb el significat explícit de la imatge, és a dir allò que es veu a simple vista i que per tant es pot llegir simplement mirant els elements formals que conté l’obra; mentre que en un altre pla se situen els significats implícits d’aquesta imatge, elements que s’escapen a la consciència i que passen a la imatge a través de mecanismes de desplaçament i condensació, posant-se al servei de l’inconscient per via de la simbolització. Així doncs, les imatges realitzades en el marc de l’artteràpia ens aporten, entre d’altres, els elements i la informació de l’inconscient; la manera d’estar i d’actuar més quotidiana, menys controlada de la persona, la matèria prima amb la que es relaciona en el seu dia a dia. La tasca de l’artterapeuta consisteix en recollir aquests elements, entendre’ls dins el context vivencial del pacient, i retornar-los de manera que puguin ser més fàcilment pensats i entesos, permetent a la persona elaborar els seus conflictes i restablir el seu equilibri emocional. Aquesta experiència, que en la teràpia es viu a través de la producció artística, en la mesura en què va sent incorporada com a experiència de contacte emocional i de resolució de conflictes, promou recursos interns per fer front als possibles conflictes quotidians. Podem dir doncs que en l’artteràpia les imatges són una forma de comunicació, de diàleg entès com a “parla simbòlica”, entre el pacient, l’obra i l’artterapeuta; i que els materials són un vehicle per a la interrelació a través dels quals construir noves i millors maneres de comunicar i relacionar-se.
Un altre aspecte a destacar és que el procés creatiu implica el fet natural de produir, amb les pròpies mans, coses úniques i especials; en l’artteràpia es crea una cosa tangible, un producte concret i durador que registra significats, experiències i sentiments obtenint un resultat únic que ningú més pot crear; aquesta qualitat de permanència permet documentar, d’una manera concreta, idees i percepcions a les que es pot retornar temps després, i això permet a la persona visualitzar la seva obra en conjunt i observar el progrés i les transformacions que s’han succeït. El material que emergeix es converteix en centre per a la discussió, l’anàlisi i l’autoavaluació; això possibilita fer ponts entre unes experiències i unes altres, fer comparacions entre el passat i el present, veure els propis canvis i l’evolució amb perspectiva. Alhora, la seva naturalesa corpòria facilita la projecció de sentiments dolorosos en la producció; és a dir que, de manera simbòlica, es pot dipositar part del malestar que provoquen aquests sentiments en la pròpia creació i deixar-lo dins la sessió on és l’artterapeuta qui se’n fa càrrec fins la següent sessió. Aquesta “delegació” temporal de la part del dolor, fins aleshores no suportable, acaba incorporant-se com a capacitat de contenció.
Orígens de l’artteràpia:
Probablement els orígens es remuntin al voltant de 1924, quan Freud assenyalava la relació entre infància i creació: “tot nen que juga crea el seu món propi, o millor dit, insereix les coses del seu món en un nou ordre que li agradi.” No podem oblidar, de tota manera, que, ja des del Paleolític, els éssers humans feien ús dels dibuixos per comunicar-se entre ells i deixar constància de la seva existència.
Però no seria fins dues dècades després d’aquelles primeres idees apuntades per Freud quan reconeguts psicoanalistes mostrarien el seu interès per les imatges com a representacions de l’inconscient, i pel potencial terapèutic del procés creatiu en sí mateix. El psicòleg experimental Jean Piaget1, aportà algunes idees sobre el desenvolupament infantil que encara avui dia regeixen el camp de l’artteràpia; en concret, entendre el joc simbòlic com l’element primordial en el desenvolupament i maduració de l’infant.
També els pedagogs americans, al voltant dels anys trenta, influïts pel pensament reconstruccionista de Dewey, van trobar en l’art infantil una forma d’expressió personal, un medi a través del qual transformar la vida de l’individu i la societat, atribuint-li un alt poder per resoldre conflictes. Però la utilització de l’expressió artística com a metodologia terapèutica per pal·liar el patiment té un dels seus orígens en el pintor anglès Adrian Hill qui, a l’any 1941, presentà en societat el seu llibre La terapéutica por el Arte, un recull teòric fruit de la seva pròpia experiència amb els materials pictòrics que el van ajudar a superar els moments traumàtics quan va ingressar en un sanatori afectat de tuberculosi. Allò que havia estat una experiència personal, i gràcies a la societat de la Creu Roja britànica, es va fer extensiu als malalts incurables, als militars de la R.A.F, i als oficials, organitzant exposicions de pintura als hospitals i als sanatoris. Paral·lelament, als Estats Units, l’educadora i psicoterapeuta Margaret Naumburg2 començà a fer ús de l’art com a mitjà facilitador per a la comunicació verbal en els seus tractaments, mentre psicoanalistes com Sofía Morgenstern, Mélanie Klein, o Juliette Boutonnier començaven a explicar l’inconscient a través del dibuix infantil. No va ser massa després que el psicoanalista Donald Winnicott3 començà a teoritzar sobre la vessant terapèutica del dibuix assenyalant que, pel psicoanalista, el dibuix del pacient no només aporta dades que poden aclarir el diagnòstic sinó que és, en sí mateix, una estratègia primordial que facilita el treball entre el terapeuta i el pacient. Françoise Dolto elaboraria, en aquelles dates, una semiologia projectiva basada en la projecció que nens i nenes fan de la imatge total de sí mateixos, i de la seva situació emocional i intel·lectual en el dibuix.
En les últimes dècades s’ha avançat molt en l’estudi, la investigació i la pràctica de l’artteràpia, de manera que aquesta disciplina s’ha anat fent un espai dins l’àmbit de les professions assistencials lligades a la psicoteràpia. Des dels anys 60 l’artteràpia és una professió reconeguda i reglada a Estats Units, Anglaterra, Gran Bretanya, Israel i Canadà; i es troba en vies de reconeixement en molts altres països de la Unió Europea, entre d’altres Espanya.
Fins a dia d’avui l’ús de l’artteràpia s’ha documentat en una gran varietat de col·lectius, i s’utilitza en tractaments amb nens, adolescents, adults i gent gran amb característiques i necessitats diverses, que van des de l’àmbit de la salut mental i el tractament d’aspectes psicològics i emocionals, a l’àmbit del creixement personal.
El joc i la creació com a llenguatge per comunicar-se
Si ens posem en la pell del nen, la creació, el joc i la imaginació constitueixen formes artístiques “naturals” per integrar les experiències quotidianes, alhora que canals per metabolitzar cabalment la percepció i el sentiment. En l’infant, tot allò que pertany a l’imaginari és situat al mateix nivell atorgant la mateixa importància a tot tipus de naturaleses, ja siguin humanes, animals, vegetals, etc. És a través de la recreació d’escenes mitjançant el dibuix i el joc, que l’infant intenta organitzar el seu món; els dibuixos, a més, li permeten la possibilitat de seguir mantenint els seus vincles afectius amb les persones importants de la seva vida, tot i la seva absència física. En definitiva, com va plantejar Winnicott, els dibuixos són també ponts que poden procurar “una reparació” d’una realitat traumàtica.
Com hem vist anteriorment, en l’artteràpia la creació esdevé un espai on poder dipositar emocions profundes, enunciar sentiments sovint barrejats i escassament compresos possibilitant, amb l’ajuda de l’artterapeuta, veure’ls amb major claredat i ordre perquè es puguin entendre i incorporar d’una manera més sana. L’infant pot col·locar, en l’objecte creat, sentiments difícils com ara el dolor, la vergonya, la por, la tristesa, la ràbia… En aquest espai terapèutic, el control sobre el seu món intern, que facilita la creació, fa possible la vivència d’aquests sentiments que, en lloc de ser actuats, poden ser elaborats. El paper de l’artterapeuta aquí consisteix en recollir totes aquestes vivències i sentiments que porta el nen a la sessió i transformar-los en quelcom de més fàcil comprensió facilitant, així, que pugui anar digerint totes aquestes emocions que l’acompanyen.
De la mateixa manera, l’artteràpia possibilita també que l’infant aprengui a involucrar-se en relacions enriquidores i gratificants amb un adult i/o amb els seus iguals en cas de treball grupal, creant així nous patrons de relacions; la mera presència de l’altre dins la sessió, que acull els estats mentals i emocionals i respon amb les seves actuacions, fa que l’activitat creadora, entesa en el sentit més ampli, estimuli transformacions més profundes en el nen. Alhora, si se sent acompanyat en el procés per a integrar-les, aquestes transformacions perduraran un cop finalitzat el procés terapèutic.
La cerca d’identitat de l’adolescent
L’adolescent gestiona de manera escindida els conflictes que corresponen al món infantil i els que corresponen al món de l’adult; aquesta vivència interna comporta sovint una lluita personal que pren forma a través de desencontres amb els pares, mestres, germans i altres representants del món adult i de “l’autoritat”. És ben sabut que l’adolescència és una etapa difícil de transició, un període marcat per successives pèrdues i canvis amb els respectius dols a elaborar, que sovint vénen marcats per l’adaptació a les noves demandes del món exterior. El treball d’artteràpia, en aquesta etapa, permet facilitar una visió creativa de la vida que proporcioni amplitud de mires i un gran ventall de possibilitats i alternatives; ofereix les eines adequades per conèixer-se a sí mateix i aprendre a conviure i comunicar-se. L’adolescent té necessitat de reafirmar-se, però al mateix temps tendeix a la desvalorització i a la falta de confiança en sí mateix; aquest és un període que esdevé confús perquè obre quantitat de dubtes sobre la pròpia identitat i sobre el futur.
L’adolescència és un període molt favorable per a l’expressió i la creativitat. Com a moment de crisi – de ruptura amb el que ha acompanyat fins aleshores, de necessitat de trencar amb les dependències, de lliurar-se dels aspectes infantils- és un període propici, si es tenen els mitjans necessaris, a l’expressió simbòlica. Per fer això l’adolescent necessita poder experimentar, provar i redescobrir en tots els dominis; però rarament ho fa sol i per iniciativa pròpia. El grup, en aquest moment vital, té una funció molt important, i per aquesta raó el treball en grup d’iguals a través de l’artteràpia pot ajudar a reduir el sentiment d’aïllament i afavorir l’aprenentatge, per mitjà d’assaigs-errors, de la vida social. A la vegada, veure com altres membres del grup encaren els seus problemes pot ser també molt estimulant i de gran ajuda per a l’adquisició de les pròpies eines i recursos. Amb el grup d’iguals, l’adolescent pot reviure les dinàmiques familiars d’una forma metafòrica i menys perillosa, sense la confrontació amb l’adult, compartint experiències, aprenent dels conflictes i construint una relació amb humor, imaginació i creativitat que el porti a una bona comunicació. L’activitat artística/creativa transcorre en un ambient en què no s’emeten judicis, amb la qual cosa l’adolescent pot expressar lliurement la seva violència, les seves còleres, els seus somnis, les seves esperances i desenganys, a través d’una via segura, fora de tot perill, i en un marc contingut on l’artterapeuta vetllarà pel manteniment dels límits.
La força del grup en l’artteràpia
Donat que l’aprenentatge social el fem majoritàriament en grups, aquesta modalitat d’artteràpia ofereix un context idoni per a la pràctica dels rols socials on cada membre del grup aprèn del feedback dels altres membres. Tal i com hem apuntat, el treball en grup, tant amb nens com amb adolescents, pot ser molt beneficiós. Ja coneixem allò que es diu: “en fan falta dos per veure’n un”, així doncs el treball terapèutic en grup fa que tot el que succeeixi en les sessions adquireixi un significat diferent, al fer-ho davant dels altres. La possibilitat de compartir experiències i sentiments amb persones de la mateixa edat i moment vital possiblement sigui un dels factors qualitatius més important del treball en grup; en aquest format cada integrant aporta elements que poden ser terapèutics per a la resta, i cadascú rep del que genera el conjunt del grup.
En el transcurs de la teràpia cada membre fa el seu propi procés reproduint el seu “tarannà” relacional quotidià in situ; pot investigar noves maneres, evolucionar i millorar les seves capacitats dins la relació grupal. Alhora, la interacció entre els membres, i amb els materials, proporciona a cadascú l’oportunitat d’expressar-se a través de les produccions i de la paraula, podent ser escoltat i aprenent a escoltar, mostrant-se i donant-se a conèixer alhora que amplia el que sap de l’altre. Servint-se els uns als altres de mirall, cada component del grup es veu reflectit, identificat o diferenciat i, en tot cas, guanyant capacitat d’empatia. Així doncs el treball en grup facilita sentir-se acompanyat en les emocions més difícils per poder apropar-se a les pròpies dificultats i a les dels demés. En aquest sentit, la producció d’obres proporciona una via per acostar-se a aquests sentiments mitjançant una estratègia de rodeig amb l’ús de metàfores; a través d’elles el grup ofereix als seus integrants una diversitat d’imatges i material simbòlic equiparable a la varietat d’idees, opinions, conductes, propostes, reaccions, que es qüestionen les unes a les altres oferint l’oportunitat del diàleg i ampliant el bagatge de cadascú; d’aquesta manera el grup evoluciona en l’aprenentatge sobre la diferència.
En el grup, els sentiments i les diferents maneres de relacionar-se s’escenifiquen a través de projeccions en les seves obres prenent així formes més concretes que poden ser retornades perquè puguin ser pensades i enteses. L’artterapeuta s’encarrega de la recepció i la contenció de tot el que emergeix de manera activa, estant atent als diferents nivells d’aconteixements conscients i inconscients que passen al llarg de la sessió, escoltant en el sentit més ampli, interessant-se per tot allò que aporta cada membre del grup i convidant a tots a participar. S’encarrega també de recollir les aportacions creatives i verbals de cadascun d’ells i planteja hipòtesis que fomentin les associacions d’idees; d’aquesta manera, al verbalitzar el que va comprenent, l’artterapeuta ofereix al grup la possibilitat de pensar sobre l’experiència.
Per últim, el grup ofereix un espai on cada membre té la seva funció, sent aquests rols intercanviables segons el moment i el dia, on els més decidits obrin camí als menys atrevits llançant-se a investigar amb els materials, mentre els més reflexius serveixen de contenció als més actuadors i impulsius. Aquesta dinàmica ajuda a mantenir els límits pel bon funcionament del grup. D’aquesta manera a través de la cooperació es facilita que uns i altres puguin anar participant com se sentin còmodes, la qual cosa permet moure’s de la pròpia postura habitual. Igualment, pel bon funcionament del grup, l’artterapeuta haurà de posar la seva capacitat de contenció al servei del manteniment dels límits, animant al grup a evolucionar en l’aprenentatge de l’autoregulació.
Com transcorre una sessió d’artteràpia
En termes generals, les sessions d’artteràpia, tant individuals como en grup, es divideixen en tres parts la duració de cadascuna de les quals no és fixa i dependrà de les característiques de cada membre o grup, així com de les necessitats de cada sessió:
En la primera part de la sessió el que es busca és que el pacient tingui un espai de temps més o menys breu de presa o represa de contacte amb l’artterapeuta, amb els altres membres del grup (en cas de teràpia grupal), amb els materials i amb l’espai. Aquest moment d’encontre de vegades també serveix per explicar coses que han ocorregut des de la última sessió, anunciar canvis de dates, o reprendre algun aspecte de la sessió anterior que va quedar per mostrar. En grup, de vegades serveix perquè comencin a sorgir idees sobre les quals després es pugui basar el treball plàstic, si es creu convenient. Tant si la sessió és directiva com si no ho és, el terapeuta sol aprofitar aquests primers minuts per explicar quin és el propòsit de la sessió i com apropar-s’hi a través de l’ús dels materials disponibles; en el cas que es treballi sota una consigna, aquesta estarà enfocada en un tema específic que sigui útil en la seva posterior discussió per treballar i solucionar determinades àrees de conflicte.
La segona part de la sessió és la part del treball amb els materials. Durant el procés creatiu o de joc l’artterapeuta acompanya mentre es treballa lliurement amb els materials que es tenen a disposició, sempre pensats segons les necessitats i l’edat. Sovint en les sessions individuals no hi ha cap consigna concreta sinó que cada pacient treballa amb el que el seu estat emocional li dicta, amb el que li suggereixen els materials i amb el que “porta” aquell dia; això genera un ambient en el qual el pacient pot expressar-se amb llibertat, cosa que permet fer-se una idea més precisa de quines són les seves necessitats i sentiments; en el treball en grup també es pot treballar sense consigna si el grup és força madur; sinó, sovint va bé acotar una mica com fer servir la sessió ja sigui proporcionant un tema o la tècnica a utilitzar per a la creació. L’artterapeuta està més o menys implicat en el procés creatiu segons es necessiti; la seva principal tasca és observar les coses que van passant a tots els nivells, i posar-les en paraules quan senti que pot ajudar a la comprensió; es tracta de descriure, d’observar i de posar paraules a tot el que va succeint per tal d’ajudar a pensar. Amb la seva atenció, el terapeuta explora el procés creatiu de cada pacient i el convida a aprofundir-hi animant-lo a l’expressió i al diàleg; mostrant el seu interès i entusiasme, el terapeuta busca que el pacient prioritzi i prengui compromís, de manera que continuï engrescant-s’hi. A vegades caldrà ajudar a integrar o fragmentar imatges o seqüències del joc, d’una manera activa. L’exploració permet que el pacient senti que estem connectats amb el seu procés creatiu, el que el farà sentir més segur per a poder sortir del seu bloqueig i anar una mica més enllà en la definició del que està volent dir.
Hi ha pacients que treballen en la mateixa producció al llarg de més d’una sessió, o que retornen a una obra de setmanes enrere per finalment generar quelcom de nou; d’altres, en canvi, fan les obres en cinc minuts i passen a una altra cosa ràpidament. Aquests funcionaments són informacions útils pel terapeuta per comprendre com el pacient es relaciona amb sí mateix i amb el món. Al llarg del procés, l’artterapeuta pot anar introduint més materials, suggerits o no, sempre que vegi que poden facilitar i enriquir l’expressió i la comunicació.
Finalment, la tercera i última part de la sessió, es reserva per parlar (i compartir en el cas dels grups) sobre el que s’ha fet i també sobre les coses que han anat passant durant el procés creatiu: dificultats, dubtes, canvis, solucions, etc, tot posant en comú impressions i idees que permeten anar elaborant de manera espontània el contingut de les obres. Durant aquestes converses es van establint associacions entre els aspectes formals i les impressions emocionals, i entre pacients, terapeuta i obra. Aquest procés implica una exploració, tant del “creador/s” com del terapeuta, sobre el significat de les imatges ja que, com hem esmentat anteriorment, les formes artístiques són enunciats que tenen molts nivells de lectura diferents; partint de l’obra en sí mateixa i del que el pacient pugui explicar d’ella, el terapeuta pot suggerir nous significants ajudant a explorar i/o a entendre els conflictes subjacents que estan relacionats amb ell i amb les seves dificultats.
Els últims minuts de la sessió es dediquen a recollir, en el sentit més ampli de la paraula, tots els elements importants que han anat apareixent al llarg de la sessió per tal de deixar-ne constància seqüencialment; es pretén també que el pacient o el grup retorni a la seva quotidianitat amb sensació d’estar contingut i situat, de manera que el que hagi emergit durant la sessió pugui ser posat a lloc per tal de poder seguir treballant en el proper encontre.
Conclusió
A través d’aquest article sobre l’ús de l’artteràpia com a metodologia per a l’expressió i la resolució dels conflictes psicològics hem mostrat com, sovint, les imatges poden ser un bon medi per ajudar a comunicar el què succeeix dins d’un mateix, en especial respecte de certes coses que són de difícil comunicació a través de la paraula però que són causants de neguit. Simbolitzar sentiments i experiències a través d’imatges pot constituir un vehicle d’expressió i de comunicació més poderós que la descripció verbal, al mateix temps que possibilita que aquests sentiments i experiències es tornin menys amenaçadors un cop dipositats fora i vistos en perspectiva. (Dalley, 1987:16).
Així doncs, l’artteràpia brinda un pont cap a la comprensió i superació dels problemes, alhora que esdevé una experiència única de relació afectiva positiva basada en el respecte i la comprensió dels estats emocionals.
“L’activitat artística proporciona un mitjà concret -no verbal- a través del qual una persona pot aconseguir una expressió al mateix temps conscient i inconscient, que alhora pot emprar-se com valuós agent de canvi terapèutic » Tessa DALLEY
1 PIAGET, J.: (1945) La formation du symbole chez l’enfant, Paris, Neuchatel.
2 NAUMBURG, M.: (1950) An introduction to Art Therapy, London, Teachers’College Press.
3 WINNICOTT, D.: (1986) Realidad y juego, Barcelona, Gedisa.
Referències bibliogràfiques
- Case C & Dalley T (1992) “The handbook of art therapy”. Routldege, London, UK
- Case C & Dalley T (1990) “Working with children in Art Therapy” imprint of Taylor & Francis Books Lt Paperback- February 8. Routldege, London, UK.
- Martínez, Sol; 2009. “Arteterapia con niños en edad prescolar”; en Papeles de arteterapia y educación artística para la inclusión social pp.159-175; vol. 4. Publicaciones universidad Complutense de Madrid, 2009.
- Villegas, Mercè. (2003); “Contes, joc, dibuixos i paraules. La contenció en el tractament de nens petits.” a Divuitenes jornades de la revista catalana de psicoanàlisis; novembre del 2003.
- Winnicott, Donald. 1993. El niño y el mundo externo. Ed. Lumen S.A.
- Winnicott, Donald; 1971. Realidad y juego, Ed. Gedisa, Barcelona.
Webs d’associacions d’artteràpia:
http://www.arteterapia.org.es “Ate” Asociación de Arteterapeutas Españoles.
http://www.arttherapy.org American Art Therapy Association
http://www.baat.org/index.html The British Association of Art Therapists
http://www.anata.org.au Australian National AT Association
http://www.artherapie.com Art Therapy in France
http://www.dgkt.de/frameset.htm German Association of Art Therapy
http://www.sofer.com/art-therapy Art Therapy Web Page – England
http://artpsychotherapy.com Art Psychotherapy.com
http://www.art-therapy.us Art Therapy: Donna Betts, PhD, ATR-BC