Esther Grau
2ª Jornada d’Adopció
Unitat d’Atenció al Nen Adoptat
Institut Universitari Dexeus
Barcelona, 16 de novembre de 2012
L’adolescència és etapa de confrontació, d’afirmació, de secretisme, de vergonyes i de pors, de sentiments de pèrdua i de desorientació, d’incertesa, d’inseguretats, de soledat. L’adolescent viu una revolució interna, en moltes ocasions difícil de controlar per ell mateix i de gestionar pels qui l’envolten. És per això que l’adolescència ha estat sempre associada a la transgressió i a certa incomoditat.
Etapa de revisió i de redefinició sobre un mateix, l’adolescència és temps d’inicis, de descoberta i de creació. Però també de dols: per la pèrdua d’un cos infantil, de la posició de dependència i de protecció fins aleshores inqüestionables, de la imatge que els altres han tingut d’un mateix com a infant, dels pares omnipotents que tot ho resolien.
Tots els dols suposen tristesa, desorientació, inseguretat, però el que té de particular el procés de comiat d’aquesta etapa és que comporta dols que, com tots els comiats reactiven pèrdues del passat, però que en aquest cas es viuen des de la fortalesa física (moment de màxim esplendor corporal, de potència), i des de la fragilitat emocional. Com es fa per estar en contacte amb el comiat, amb la pèrdua i amb les pors al desconegut, alhora que amb l’entusiasme, la llibertat i la força? Combinat difícil.
Incerteses de futur, pors al desconegut, vergonya d’un cos diferent i estrany, inseguretat en la sexualitat i en les noves relacions, construcció d’una identitat amb components nous… L’adolescent viu un terrabastall intern que l’obliga a suportar tots aquests elements canviants, i ho fa de vegades sorollosament, de vegades en silenci. El necessari procés de separació, d’individuació, de diferenciació dels pares no pot ser planer; i el neguit intern que desperta en el jove, sovint el sotmet a gran tensió i a una enorme soledat; ja no li serveixen els pares de quan era nen, i encara no ha tingut temps de construir un entorn contenidor alternatiu.
Pels pares és també una etapa de dols: per la pèrdua del fill petit, del rol de protectors i guies “ideals” que representaven, de la pròpia joventut. I per a la família en general, l’adolescència d’un fill és una etapa de trasbals i de desequilibri: els pares han d’inventar una nova manera de relacionar-se amb el seu fill, més des de la presència silenciosa i l’acompanyament a distància (quantes vegades hem sentit dir als pares frases de l’estil: quan era petit em xuclava físicament, ara em té absorbit mentalment), i sovint es comproven encarant, cadascú d’ells, els conflictes de manera desigual, amb prioritats diferents (no és estrany que l’etapa familiar en la qual hi ha més divorcis sigui durant l’adolescència dels fills); els germans conviuen amb el protagonisme de qui fa noves i exigents demandes, de qui ocupa amb els seus canvis d’humor i de qui té als pares pendents de les constants transformacions. L’adolescent, amb les seves urgències, inseguretats i conflictes, remou l’ambient familiar fent sortir a la llum les fissures en les relacions que fins aleshores havien pogut romandre soterrades o “equilibrades”; entre la parella de pares, entre germans, i entre pares i fills. L’adolescent va al límit i porta al límit.
El temps, en aquesta etapa, és factor de gran importància per les seves dimensions contradictòries: per una banda, els canvis poden succeir de manera sobtada i impel·leixen a adaptacions ràpides; les esperes es fan insuportables i sovint sorgeixen urgències (l’adolescent pot sentir necessitats que han de ser cobertes amb immediatesa). Per altra banda, el procés de maduració és lent (cada vegada l’adolescència comença abans i acaba més tard), la qual cosa va acompanyada dels llargs programes formatius sovint allunyats dels seus interessos i d’oferir elements d’èxit compensatoris a curt termini (pràctica professional, remuneració econòmica). Però per altra banda, l’adolescent se sent exigit en les seves responsabilitats, empès a créixer i a demostrar compromís amb les seves obligacions, sentint alhora que gaudeix de poc marge per a prendre decisions per sí mateix. L’adolescent, patint les seves anades i vingudes en el seu desig d’autonomia i les pors que el duen episòdica i esporàdicament a tornar a la dependència, transita de l’actuació ràpida (fugida, confrontació, transgressió) a la necessitat de temps per madurar i aprendre a autogestionar-se (una noia que havia fugit de casa, al tornar embarassada, li demanava a la mare que li “resolgués allò” mentre s’arraulia a la seva falda. Havia marxat i s’havia embarassat actuant com si fos adulta però necessitava que li solucionessin els problemes com un infant).
La identitat canvia; ja no és del tot qui era, i no sap qui serà. L’adolescent es troba amb sí mateix en terra de ningú. I haurà de suportar una llarga espera convivint amb el cúmul d’incerteses (personals, relacionals, formatives, professionals i laborals) i anar-se apamant a sí mateix.
En aquesta etapa convulsa el paper dels pares és tan fonamental com durant la infància, tot i que paradoxalment se sentin exclosos de gran part de la vida del seu fill; ells segueixen sent referent i contenció encara que l’adolescent qüestioni, esquerdi o fins i tot ataqui el marc i la relació. Si el vincle és ferm, les envestides seran difícils de tolerar, influiran potser en una complicada convivència que pot durar temps, però la seva fortalesa permetrà que, passat el terratrèmol, aquells fonaments hagin resistit i s’hagi pogut construir una relació diferent entre adults.
Altra cosa és quan hi ha hagut antecedents de dificultats importants durant la infància, quan els fonaments de la personalitat de l’adolescent no s’han pogut construir amb suficient solidesa; aquí, el terreny de fragilitat personal se suma a les inseguretats i els temors implícits en aquesta etapa derivant, en ocasions, a posar-se en situacions de risc. Els pares, aleshores, són més puntal que mai tot i que puguin estar més perduts, més cansats, més dolguts i més desesperançats després d’una infància que segurament hagi comportat ja molta feina i gran implicació. L’adolescent que visqué una primera infància en males condicions té menys recursos personals per fer front a les adversitats, probablement menys tolerància a les frustracions, possiblement una autoestima especialment baixa, un intens sentiment de fracàs, molta ràbia de fons potser poc o mal païda i gestionada, i una pila de conflictes interns per resoldre. Ho té més difícil i ho posa més difícil.
Què afegeix la condició d’adoptat a l’adolescència?
Com fer una separació no rupturista quan les separacions han estat associades a la ruptura?
Com separar-se d’uns pares que van fer tant, que el van rescatar i s’han mantingut?
El procés de creixement de l’adolescent adoptat és més complex perquè, a la inseguretat pròpia de l’etapa (un futur desconegut respecte a les relacions, a la professió, a la vida laboral, a l’estatus social…) se li sumen els buits del passat -amb possibles dols pendents- que, en sí mateixos, interfereixen en la construcció de la pròpia identitat, i se li suma també la manca de referents físics on emmirallar-se. A més, les pors i les fantasies d’abandonament s’exacerben al comprovar-se a sí mateix allunyant-se del nucli familiar. La presència de l’abandonament es fa ostensible en aquesta etapa perquè, en la cerca de la identitat pròpia, l’adolescent s’aproxima mentalment als pares biològics, i perquè les seves conductes sovint disruptives (i normalment mal viscudes per l’entorn) “casen” bé amb una autoimatge d’algú irreverent, trencador, destructiu i rebutjable (no serà que moltes d’aquestes conductes busquen confirmar aquesta imatge de sí mateix?); en la seva fantasia casen bé amb algú “abandonable”.
La història de les persones adoptades és plena d’incògnites, i aquestes poden despertar molta soledat. L’adolescent adoptat no només ha d’aguantar les incerteses de futur, també les del seu passat. Sabem que suportar els buits no és tasca fàcil; requereix d’un aprenentatge emocional que necessita d’una llarga i sostinguda experiència de seguretat i confiança al llarg dels anys. Quan la vida ha comportat justament experiències d’inseguretat i en el seu inici hi hagueren episodis que fomentaven la desconfiança, encarar les novetats, les esperes i les incògnites es fa molt més difícil perquè el contacte amb l’impàs terroritza; el terreny personal està menys preparat per a la contenció, perquè les creences bàsiques (que s’haurien d’haver construït des dels inicis de vida incorporant la confiança en què l’espera desemboca en gratificació, en què les coses es poden resoldre, en què hi ha algú que es fa càrrec dels neguits) són menys consistents, i l’ansietat apareix amb rapidesa; aleshores, els desitjos, els impulsos i les frustracions poden avocar fàcilment a l’actuació per calmar les ansietats de forma immediata.
Pels joves adoptats existeix, a més, la convivència mental amb l’altra parella de pares, els biològics, a qui han de fer un lloc en la construcció de la seva identitat. Els conflictes es multipliquen aquí també: no només s’han de separar dels pares que coneixen i als que estan vinculats (amb pors, de tota manera, a que aquest vincle es trenqui), sinó que el seu procés d’individuació els obliga per una banda a acostar-se mentalment als “altres” i per tant a preguntar-se i fantasiejar (com seré d’adult? Què hauré heretat? Seguiran vius? Els coneixeré algun dia? Pensen en mi?), i per altra a allunyar-se’n per no instal·lar-se en un conflicte de lleialtats insuportable entre les dues parelles de pares (acostumen a témer que els pares se sentin ferits si saben de tots aquests pensaments). Tota aquesta remoguda interna és sentida habitualment amb estranyesa, amb sentiment de soledat perquè a “ningú més li passa això”. L’adolescent viu lluites internes entre el desig d’individuació i el desig de ser volgut-desitjat-necessitat pels pares (necessita provar, una i una altra vegada la seva pertinença, i provoca, s’oposa, fuig per comprovar el patiment dels pares i per tant el seu amor incondicional), entre investigar dins seu sobre els altres pares i el que va passar, i la necessitat d’esborrar tot allò per fondre’s en la “normalitat” dels seus iguals; entre voler ser gran i la por a ser un adult estrany i diferent.
Les diferències físiques accentuen la inseguretat de l’adolescent. Al no tenir referents que li permetin preveure’s com adult, l’adolescent pot cercar fora allò que no sap on trobar dins de la família (persones racialment semblants). No s’assembla físicament als pares però social i culturalment pertany a l’ambient familiar; s’assembla físicament a altres que, sovint, no pertanyen al seu àmbit social i cultural. Si no ha pogut incorporar suficientment les seves diferències al llarg de la infància, els canvis corporals poden afegir confusió interna i pot buscar referents externs acoblant-se a grups en els que trobi un lloc de pertinença substitutori (bandes, grups marginals, etc).
Pels pares adoptius, l’aparició o agreujament d’aspectes difícils del seu fill, en el caràcter i en la conducta, pot fer surar els fantasmes del passat (d’on surt tot això? Serà conseqüència del que li va passar, del que va viure, del que va veure? Què hi ha de genètica en la seva personalitat? Què hi ha de circumstancial i què de patologia?). La convivència amb el conflicte continuat desencadena pors irracionals lligades a la manca de referents i de control. Tots els pares s’espanten davant les actuacions dels fills adolescents, quan aquestes sobrepassen els seus límits de comprensió i de contenció; i tots els pares intenten trobar explicacions. Si hi ha un passat desconegut o del que se’n saben dificultats, és fàcil trobar les raons allà (família biològica, institució, experiències traumàtiques). Aquest és un punt important i crucial en l’esdevenir; si bé és inevitable que en el desig de trobar un sentit al conflicte aparegui aquell passat, és important no quedar-s’hi enganxat. L’adolescent necessita als pares, a la seva família actual i d’infància, per retrobar referents estables que l’ajudin a superar el tsunami emocional que travessa. Si els pares se’n van de forma recurrent als antecedents, i senten com alienes les dificultats del fill, l’adolescent es queda sòl, poc integrat a la família, i no es pot aferrar a qui més li pot assegurar que el que està succeint és un trànsit superable, i que li doni elements fefaents de que mentre a ell se li mou el terra el món segueix en el seu lloc, els seus pares; aquesta certesa ha de procedir dels pares i, si ells confien suficientment en la força de la relació, l’adolescent podrà agafar-se a la consistència de la història comú. No podem desconèixer, de tota manera, que l’infant que ha rebut agressió de ben petit, tolera pitjor els estats d’inestabilitat i de frustració, i és més susceptible a les adversitats; posats en l’adolescència, pot tenir l’agressivitat més a flor de pell i ser més impulsiu, lo qual cosa probablement complicarà les relacions.
L’adolescència consisteix en fer un procés de diferenciació per construir-se personalment com algú especial i únic. Aquesta individuació pot fer-se de manera més o menys pacífica, més o menys ràpida, més o menys entesa per l’entorn. En el cas de les persones adoptades, el procés pot despertar la por a un segon abandonament ja que, com dèiem, la separació està estretament associada a la ruptura (així va ser en la realitat quan va ser separat de la família biològica i, de vegades també, de família d’acollida i d’altres relacions que hagués pogut tenir abans de l’adopció). Moltes de les actuacions que fan els adolescents són per comprovar, conscient o inconscientment, la consistència de la relació (el patiment dels pares significa que ell és important, estimat, imprescindible). Per això és tan fonamental que des de l’entorn familiar i escolar hi hagi una autèntica comprensió del rerefons de les conductes disruptives. Comprensió no vol dir tolerància màxima, vol dir poder preguntar-se i pensar què està dient amb el seu comportament, i entendre que els atacs i les actuacions responen sempre a motius de fons, habitualment propers a les pors, potser contradictoris amb la conducta explícita (una fugida de casa pot estar representant una necessitat de ser buscat, més que un autèntic desig de marxar). Per a l’adolescent és important tenir la certesa de que els seus intents d’autonomia no trencaran res important en les relacions; ha de poder transitar de la dependència a la independència sense por. Però en l’adolescent adoptat això col·lisiona amb quelcom intrínsec a la seva experiència: ser depenent duu implícita la possibilitat de patir si es perd l’objecte del que s’és depenent (tal i com efectivament ja va succeir en el seu cas), per tant aquest procés d’autonomia té més risc en el seu imaginari.
En moltes ocasions tot això no té res de fàcil. Quan les famílies arriben a consulta, freqüentment arrosseguen una llarga experiència de desencontres, de distanciament i, de vegades, d’autèntic clivatge en la relació. Certament la negligència i el maltractament patits durant la primera infància tenen conseqüències durant anys, de vegades per sempre; sovint aquests adolescents han estat nens als qui no ha estat fàcil aprendre per la manca de tolerància a les frustracions que no van poder incorporar en el seu moment i per dificultats de base que han interferit en el seu procés de creixement –la qual cosa haurà influït també en la seva manca d’autoestima-, als qui han costat els canvis i les novetats perquè aquests despertaven pors i inquietud, pels qui potser les relacions amb els iguals no era un terreny on moure’s amb comoditat, pels qui els conflictes són tan insuportables que posen en marxa mecanismes de defensa evitatius, de negació i dissociació… Per tant, arribats a l’adolescència és habitual que ja hi hagi un llarg i dens camí d’antecedents en les dificultats. Aquesta experiència fa que els nous reptes que imposa la nova etapa siguin viscuts, per pares i fill, amb susceptibilitat de qui ha patit repetidament, i amb cansament per la lluita i l’esforç sostinguts fins aleshores. L’entorn escolar incideix, moltes vegades, en aquesta experiència de frustracions i conflictes continuats, la qual cosa, quan és així, no només no ajuda sinó que complica.
No obstant, l’experiència ens mostra que en moltes ocasions el treball reeixit és possible. I element essencial en aquesta possibilitat és l’experiència compartida, entre pares i fill, de fer front a les dificultats mirant-les de cara, nombrant-les i aguantant-les sense necessitar tirar-hi sorra al damunt o evitar-les. Per això és tan important que abans de l’adolescència s’hagi fet espai a la família a les diferències, als conflictes i al dolor intrínsecs a la vida quotidiana. Aprendre a conviure amb el mal estar és un bagatge molt valuós; reforça la personalitat i els vincles.
Què busca l’adolescent en la família?
- Sentir que pertany (realment jo SÓC d’aquesta família)
- Sentir la incondicionalitat de la relació (faci el que faci, em seguiran estimant)
- Sentir acceptació (sigui com sigui de gran, ells em voldran; tingui els sentiments que tingui, ells em voldran)
- Identificar-se per poder-se diferenciar (m’assemblo als pares en… jo seré com ells en…)
- Marxar sabent que pot tornar (em seguiran esperant)
- Sentir-se acompanyat en el seu procés d’individuació i en les seves cerques internes (ho entenen, se’n fan càrrec…)
La consulta de les famílies adoptives en etapa adolescent
Demanda en el nostre servei d’assistència psicològica en postadopció (gener 2011- maig 2012):
- Nº Primeres visites: 174
- Països de procedència: Europa de l’Est: 75 , Amèrica: 33, Àsia: 36, Àfrica: 25, Nacional: 5
- Etapa de primera consulta:
- Primera Infància: 43 (24%)
- Latència (fins 11 anys): 84 (49%). S’ha de tenir en compte que actualment hi ha consultes per part de famílies de latents grans (9, 10 i 11 anys) que ja són per dificultats pròpies de l’adolescent
- Pubertat -Adolescència: 47 (27%)
Pubertat-Adolescència:
- Països de procedència: Europa de l’Est (16), Amèrica (15), Àsia (11), Àfrica (3), Nacional (2)
- Motiu de consulta: la meitat aprox. per dificultats bàsicament de conducta, i l’altra meitat acadèmiques i de conducta
- Quasi totes les demandes provenien de la família (i no de l’escola, como és en molts casos durant l’etapa latent)
- Cal diferenciar entre casos greus (de llarg recorregut i/o amb psicopatologia), crisis adolescents, i casos que podrien derivar cap a la gravetat:
- Casos greus: repetides fugues de casa, addiccions, reiterat absentisme escolar. Casos en els que s’han gastat recursos (psicològics públics i privats, ajudes escolars, tractaments farmacològics variats, ingressos en unitats d’urgència…). Requereixen molta implicació per part de tothom (família, centre escolar, professionals externs…). Sortosament per ara són pocs.
- Crisis adolescents: moments “punta” dins d’un context d’equilibri i de vincles paterno-filials sòlids (algun succés ha desencadenat la desestabilització)
- Casos que podrien derivar cap a la gravetat: històric fracàs escolar en la primària, conductes d’enfrontament amb pares i professors, relacions “poc recomanables”, episodis puntuals amb porros i alcohol…
El gruix de la demanda actual és en els dos últims grups.
Constatacions des de la clínica:
- Darrera de les actuacions i de les vistoses conductes transgressores (oposicionisme, furts, fugues, promiscuïtat, absentisme escolar, agressivitat, addiccions –a substàncies i/o a relacions-, …) hi pot haver un fons més proper a allò psicòtic o més proper a allò depressiu. Depenent d’això enfocarem el nostre abordatge més cap a la regulació de l’entorn, o bé vers aquesta mateixa regulació junt amb la intervenció psicoterapèutica per accedir als conflictes interns de l’adolescent i/o la família.
- Comprovem que en els casos més greus (amb historial) s’hi troben els adolescents amb experiències de maltractament reiterat (abans i després de l’adopció); és a dir, nens i nenes que van patir des de l’inici de la vida i que, després de l’adopció, no van poder gaudir de les condicions que necessitaven; el medi familiar i social (escolar, principalment) no va poder adaptar-se i oferir les condicions adequades a les seves necessitats reals, afegint patiment de forma sostinguda al llarg del temps. En aquests casos es pot haver estructurat una personalitat des de la qual els conflictes, les dificultats, les exigències s’encaren des de defenses, molt estructurades, de negació i dissociació. A això se li suma la impulsivitat –pròpia de l’adolescent-, i a això se li suma, de vegades també, una llarga experiència de desgast familiar (consultes, tractaments, canvis d’escola…).
- Els pares solen viure les actuacions dels seus fills com a provocació i desafiament. Sovint costa veure la part de patiment subjacent i, davant la projecció dels seus fills actuen, ells mateixos, amb agressivitat. Aquí hi ha una gran tasca a fer des de la intervenció tècnica: aproximar la família als conflictes subjacents ajuda a trobar altres formes de resposta i pot modificar substancialment la dinàmica relacional.
- Com hem dit, davant dels conflictes repetits i de la progressiva gravetat, alguns pares busquen explicacions en els orígens, en la biologia o la genètica, en el passat de vivències traumàtiques. Que aquestes explicacions els distanciïn més o menys dels seus fills dependrà del vincle paterno-filial real que hagin pogut construir amb anterioritat; i això és el que tracten de comprovar els adolescents. Si el vincle patia fissures, abans de l’adolescència, les sotragades de la nova etapa cauran en terreny abonat per ampliar la distància, i aportaran arguments que la justifiquin.
- La filiació adoptiva tendeix a aparèixer amb contradiccions en l’adolescència. Arribats a aquesta etapa sembla que desperta més pors en els pares perquè l’interpreten com una esquerda que els distanciarà. I en realitat, paradoxalment, això acaba succeint quanta menys oportunitat es donen de compartir-lo amb els seus fills. És freqüent que durant anys els pares no s’hagin pogut dir a sí mateixos sobre les pors que aquest passat els infon (herències genètiques, influència de les vivències primerenques, rivalitats amb la família biològica, temors d’abandonament per part del fill…), i més tard, quan la convivència es fa difícil, apareixen tots els fantasmes de cop erigint-se com a barreres entre ells. La impotència davant les envestides a la relació provinents dels seus fills els porta a buscar explicacions, i fàcilment les troben fora (en els orígens); però, altra vegada paradoxalment, allò que els lliura de possibles sentiments de culpa (ho estarem fent bé?), els genera més impotència (si “la culpa” és dels “altres”, del passat, allà hi tenen poc marge de maniobra). L’adolescència és mal moment per començar a parlar amb els fills; és molt important cultivar una cultura familiar en la que els sentiments d’adversitat i de dolor formin part de les converses i de la vida comú; compartir aquests sentiments enforteix la relació i fa quelcom bàsic: dóna a entendre al fill que no està sòl, que, tot i que a ells –els pares- no els hi ha passat el mateix i que hi va haver un temps en què no el podien protegir, ells –els pares- es fan càrrec de què tot això desperta tristesa, ràbia i incomprensió; i ara sí hi són.
Intervencions terapèutiques
Atendre els conflictes de fons a la vegada que les necessitats immediates.
En funció del moment en què arriba la família a la consulta (en quant a edat i en quant a gravetat) la nostra capacitat d’intervenció és més o menys possible, més o menys intensa, i el nostre abordatge prioritza intervencions diferents.
De vegades és possible fer un treball profund, ajudant als pares a entendre el rerefons de les conductes -i, per tant, a modificar dinàmiques relacionals-, treballar els conflictes subjacents, i incidir en el reforç dels vincles; de vegades només podem fer intervencions puntuals ajudant a trobar algun recurs immediat (psiquiatre, centre, familiar proper que substitueixi momentàniament als pares…), i/o servir de contenció a la família perquè els pares no es desbordin del tot i puguin seguir exercint el seu rol parental.
Procurem dissenyar abordatges terapèutics específics per a cada família, marcant objectius concrets a curt i mig termini, per poder-los anar redissenyant en funció dels assoliments i/o de les noves dificultats emergents.
Son, així doncs, processos dinàmics:
- Imaginar escenaris de futur immediat possibles, a partir de la situació actual, i intentar evitar aquells que serien les pitjors derivades (ex: si està fracassant en el curs escolar, intentar evitar la repetició); a la vegada, si es pot, que treballar els conflictes que van dur a la situació actual
- prioritzar objectius de forma progressiva i ordenada (en ocasions els pares ho voldrien posar tot en marxa i a la vegada: psicoteràpia, classes particulars, normes estrictes i/o càstigs…)
- redefinir amb la família les prioritats a mesura que s’assoleixen objectius o que apareguin noves necessitats (incorporar la rapidesa amb què l’adolescent “innova” en les seves actuacions i interessos)
Tipus d’intervencions:
- Treball amb la família (amb pares, pares i fills, alternant uns i altres)
- Treball en xarxa (MOLT important): amb el centre escolar (tutor/especialistes/psicopedagog…), amb psiquiatre, hospital de dia…
- Psicoteràpies individuals “a la carta” (de periodicitat variable i flexible, amb possibilitat de comunicació on line i/o per telèfon… )
- Grups (de pares i d’adolescents)
Els nostres objectius d’ajuda a la família comencen per tenir cura de l’entorn (i procurar que les coses no empitjorin, cosa que durant l’adolescència pot succeir molt ràpid):
- sustentar als pares perquè puguin dimensionar suficientment bé les dificultats (de vegades veuen més del que està passant) i que no perdin la confiança en la seva determinant influència en l’esdevenir; bàsicament que no defalleixin i/o desisteixin del seu rol parental
- iniciar o reforçar contactes amb el centre escolar posant l’accent en què els aspectes emocionals tenen gran influència en l’evolució acadèmica, i al revés, els resultats acadèmics tenen gran influència en l’estat emocional. Autoestima baixa + llarga experiència de fracassos + dificultat per tolerar les frustracions + necessitat d’immediatesa en gratificacions = terreny abonat a l’abandonament dels estudis (amb la conseqüent pèrdua de referent i de contenció) amb possibles derivades cap a “alternatives de contenció” (relacions addictives, bandes, tòxics…). Per tant, acostuma a ser molt important reforçar, acompanyar, no pressionar i, en molts casos, prioritzar la promoció de curs per evitar més fracàs –fins i tot quan acadèmicament s’estigui lluny d’haver assolit els mínims.
- Ajudar a la família a controlar la xarxa de recursos més adequada i factible, i afavorir criteris comuns (centre escolar, psiquiatre, etc.)
Encara no tenim perspectiva temporal suficient per determinar les condicions que faciliten amb seguretat la superació, els factors d’èxit fiables. Com sempre, la superació (o millor, el reequilibri) es pot aconseguir quan conflueixen diverses circumstancies; no hi ha un sol factor que mobilitzi canvis, ni una mateixa forma d’ajudar a aquest reequilibri. Però en el cas de les crisis adolescents comprovem que l’element clau, sense el qual no s’aconsegueix restablir o recrear (tornar a crear) una dinàmica personal i familiar “vivible”, és la capacitat dels pares per mantenir-se ferms en la seva incondicionalitat. Això només és possible si abans s’havia construït un vincle paterno-filial real. Que existeixi aquest vincle, aquesta incondicionalitat, és condició necessària encara que no sempre suficient; el fet de que sigui així no assegura del tot ni sempre un bon final. Ens queda un llarg recorregut perquè pràcticament encara no ens arriben, com adolescents, els nens i les nenes d’avui que ja durant la infància desborden els recursos (FASD, per ex). Però sembla clar que l’adolescència és un termòmetre del vincle.
Què ens preocupa:
-Com intervenir de forma eficaç quan les famílies arriben “cremades” i som l’últim recurs: la xarxa de salut mental està “gastada” + fracàs escolar des de fa anys o abandonament definitiu dels estudis + desesperança i desconfiança familiar. Creixentment arriben famílies suposant que finalment han arribat a la conclusió de que tot el que pateixen és conseqüència de l’adopció i que experts en adopció tindran la clau. Treballar amb aquestes condicions, quan hi ha tant desgast personal i familiar, i quan totes les expectatives estan posades en el professional, implica una delicada tasca pel tècnic
-El cim del boom de l’adopció és a punt d’arribar a l’adolescència; la demanda serà major i, a tenor de la repetidament comprovada poca comprensió social de les dificultats dels nens i les nenes que van patir abans de l’adopció, és probable que no s’hagin pogut atendre de forma adient les seves necessitats durant l’etapa infantil; de fet, així ho comprovem cada dia
-Coincidència de la demanda creixent amb les retallades en sanitat. Els serveis psicològics i psiquiàtrics absorbeixen, únicament, primeres visites i, de vegades, processos diagnòstics, després de llargues llistes d’espera; en la seva gran majoria de casos no poden dur a terme tractaments, ni molt menys treballar en xarxa amb escola/institut o altres especialistes. Tot això pot derivar en més medicalització (tractaments farmacològics)
-Manca de comprensió, per part de professionals de la salut i de l’ensenyament, de les necessitats dels i les adolescents adoptats i de les seves famílies, la qual cosa sovint fa perdre un temps preciós perquè, o bé es confia excessivament en què el pas del temps per sí sòl diluirà les dificultats, o bé s’adreça a la família a llocs no sempre adients
-Comprovem la facilitat amb què s’etiqueta/diagnostica a nens/nes, nois/ies, obviant les particularitats de l’adopció. Sembla que aquesta tendència tranquil·litza momentàniament, però oculta conflictes de fons que més endavant ressorgeixen amb més força
– La tendència per part dels professionals a dipositar el conflicte i la patologia en els nois/es adolescents. Sovint s’obvia detectar les possibles problemàtiques de dificultat de vinculació per part dels pares que queden ocultes darrere les conductes adolescents
– La manca de recursos alternatius a l’escolaritat ordinària i “especial”. Hi ha una absoluta escassetat de centres on realitzar ESO adaptada i aprenentatges d’oficis on poder “repescar” acadèmica i professionalment als/a les nois/es
-Tenir eines a nivell professional i social per ajudar a les famílies els fills petits de les quals estan ja diagnosticats de trastorns diversos (TDA-H, Trastorn Negativista Desafiant, Trastorn Reactiu de la Vinculació, Trastorn Bipolar…), i aviat seran adolescents amb gravetat. Trobar fórmules d’intervenció més àgils, eficaces i coordinades durant les etapes infantils
Hem de fer-nos conscients que hi haurà un gruix de nens i adolescents que ens requeriran molta implicació a molts nivells però que, tot i amb els recursos que podrem posar en marxa, és probable que sobrepassin les nostres possibilitats; perquè els danys soferts van ser tan importants que aquests no s’hauran pogut reparar del tot. Així i tot, no desistirem en intentar crear noves estratègies d’ajut a les famílies i a les escoles, i en esmerçar esforços i energia per seguir aprenent. I perseguirem una premissa per a nosaltres fonamental: parlar clar a les famílies del que sabem i del que no sabem, de com podem ajudar i de com ens serà més difícil fer-ho; i de la necessitat de treballar junts de debò.